dijous, 23 de setembre de 2010

Apendicitis Ad Infinitum


Tot és producte d'una mala distribució del temps, tinc pèrdues, diguem que en comptes de gastar el temps en posar el meu cap a puesto, deixar de ser un merdes, vaig posant el temps a ves a saber quin apèndix que tinc i ara tinc apendicitis intelectual.

Que algú m'extirpi el sac de merda on he deixat tantes tardes i nits, no demano recuperar-ho, això és impossible, l'únic que demano és no tornarho a perdre.


Necessito ser lúcid,

llum i tot anirà bé.


Tot anirà bé.




Enèssim blog emo, això és preocupant, fins quan ha de durar la broma?




Quines ganes d'estar el pis i donar a la vida un bon cop de bisturí.


"GY!BE"

dimarts, 21 de setembre de 2010

El meu any

Toc toc, hi ha algú per aqui?

El pis poc a poc es va fent pis, que en serà de nosaltres?


inútil és plantejar-s'ho, i també inevitable.


El carnet poc a poc es va fent fonedís, que en serà de mi?


Condemnat a TMB de per vida, o el 13 d'Octubre donaré el meu primer cop de volant?


maleïts 4 fallos, només un requisit de la regla compensatòria.


Aquest, pot ser el meu any.






I Milano? La vaga és un intrús entre nosaltres i el pèndol.

dimecres, 8 de setembre de 2010

Psicopixels


Señoras y señores, hoy he ido a hacerme las pruebas psicofísicas para el carnet, aunque la verdad es que eso parecian las pruebas de a ver a cuantas personas por segundo se pueden atender.

Explico, primero, por supuesto, pagamos, entonces nos colocaban en cola. A partir de ahí formábamos parte de una cadena humana de gente que deseaba conducir o que deseaba empuñar un arma, pero que, en ambos casos, almenos, lo querian hacer legalmente, ya es algo. Dicho eso, te hacian pasar por tres salas, la primera era el oculista, ja! ahi no me pillaron, pasé demasiados años yendo al oculista y tengo vista de lince, eso si, casi me pillan mi media dislexia con la izquierda y la derecha, pero super mantener la calma y contestar.

La segunda prueba era con el médico, aunque esa no era muy difícil, simplemente tenias que responder no a todo lo que te decía, cosas del palo, te han operado alguna vez? padeces de alguna enfermedad? Te han torturado en Iraq? cosas así.

Pero la realmente divertida era la tercera prueba, aunque no la he superado del todo porque se les ha estropeado la maquinaria y han dicho, da igual, no podemos perder el tiempo hay que hacer record (yo en verdad estaba buscando donde coño se escondia el notario de los guiness). Pero bueno, no nombremos cervezas cuando hablamos del carnet, la tercera prueba ha sido la más divertida y adivinad a qué se dedicaba el especialista? Si! Psicológo, psicóloga, en mi caso, y bien guapetona, me recordó a mis años mozos en la facultad, de hecho le he contado que estudié y tal, peró despues de decirle "ahora estudio algo mucho mejor" creo que no la volveré a ver nunca más.

Dicho esto, a lo que iba: qué tenia preparado para mi esa rica psicóloga? Un videojuego. Bueno, una prueba de coordinación, oh, qué tiempos aquellos en los que hacíamos pruebas enla facultad y a cambio nos daban puntos para subir notas en el examen o dinero... Sabeis? Con todo eso de las nuevas consolas uno echa de menos los 8-bits, los píxels exagerados, pero hay un sitio donde os juro que siguen ahí, y ese es el ámbito de la psicología. No necesitan más que cuatro píxels para satisfacerse. Y ahi estaba yo, haciendo girar esos volantes, manteniendo las 2 rallas en el camino, hablando con aquella mujer y recordando, algunas de las pruebas que hice en la facultad que sinceramente no recuerdo con exactitud, muchas tenian a ver con las palabras.

En fin, si algun dia os sentís nostálgicos, no lo dudeis, acudid a vuestro psicólogo más cercano.

dimarts, 7 de setembre de 2010

Patates amb suc


Xoc! amb la realitat altre cop, com un au fènix sorgida de les cendres que hi havien espargides pel pati de la senyora Tregismunda, per posarli un nom... mundà?. El Geraret ha decidit seguir fer-se gran, després de massa temps de pausa i de pèrdua emocional i intelectual, fer via, reemprendre amb noves energies, afrontar les pors.

I és quan recorda el que va aprendre aquell dia al pàrking d'Autocaravanes de Sant Cugat, quan son pare li va treure les rodetes de la bici a un minigerni. Recorda que ell va aguantarlo durant una part del trajecte i després, com suposo que fan tots els pares, em va deixar anar i jo, pensant que encara m'aguantava vaig fer el meu primer tram amb bicicleta sense rodetes i sense pare i tot sense ni adonar-me'n (quan ho vaig fer, esclar, em vaig caure) però segurament sense això no hagués après que el que ens separa de fer una cosa la majoria de vegades no és la incapacitat de fer-ho sino la por.

Així que nois, el Gerard es vol treure el carnet de cotxe, el Gerard se'n vol anar a viure a Terrassa, el Gerard vol anar a comprar-se un portàtil(baratillo eh).

El Gerard vol rodejar les pors, trobar les escales del trampolí, i fer un triple salt mortal... bé, potser per la primera vegada simplement ens hi llençarem, no li donguéssim un atac de cor a doña Tregismunda.

dijous, 5 d’agost de 2010

Orgullo y Prepucio

De acuerdo, hay veces en que cosas como ésta son necesarias. Me refiero a tragarse el orgullo. esa plancha que se interpone entre el "yo" y la racionalidad/acumplimiento de la felicidad. Vale, he fracasado, he perdido, la chica a la que amo quiere a otro y yo no puedo hacer nada por arreglar la situación y me quedan 2 opciones, odiar a todo el mundo o empezar a entender que no siempre las cosas salen como uno quiere, que uno no es el hombre que puede hacer a esa mujer la mujer más feliz del mundo, que quizás no soy el hombre perfecto ni ella la mujer perfecta que yo tengo en mi mente, así que hay que asumir la derrota. Pasar página de cualquier manera. La cuestión es que me siento inútil no pudiendo hacer feliz a la mujer a la que quiero, y me siento como una mierda sabiendo que otro lo está haciendo por mi. Alguna sugerencia sobre donde debo meter mi cabeza para no andar en círculos hundiéndome en la misma mierda una y otra vez?

Ahora mismo estoy recién fusilado y en el suelo intento pedir perdón a alguien por tener esa obsesión en la cabeza. Joder Dios o quien seas! Moviliza tu Karma, no ves que estoy apalizando a mi orgullo en público?

Hola, estoy en el fondo del pozo, lo bueno? ya sólo puedo subir. Es una pena perder todo esto, pero yo mismo me lo he ganado así que, por favor, dadme algo en lo que pensar, porque en mi cabeza sólo hay pelotas... verdes, en fin, pensamientos indeseables.


Muere orgullo, muere.

divendres, 16 de juliol de 2010

Breve vómito sobre la libertad


La libertad, la dichosa libertad. la busca el reo, la buscan reyes, la busca cualquier hombre, porque nos han asegurado que existe. Incluso aquél que dice encontrarla, duda alguna vez. La libertad la intuímos, en la hierba, en las flores, en el ojo del animal, en el sol naciente… El hombre ha pensado durante milenios en la libertad, des del dia donde alguien se la planteó y decidió embarcarse lejos en una odisea mental por conseguirla, quizás sin darse cuenta que la libertad es para aquellos que no la quieren, que no quieren aquello que nunca podrán tener. Nos dejamos la libertad atrás hace ya mucho tiempo, y somos un Ulises deseando regresar.

Y a veces somos libres, cuando aquello intrínsicamente libre nos abraza. El viento en la cara des de la ventanilla del coche, la lluvia una noche lluviosa de primavera en la que decidimos salir y cerrar los ojos para no sentir nada más que la libertad mojada. La libertad está al principio del viaje, somos libres cuando somos animales, cuando dejamos de pensar, cuando hacemos el amor.

La libertad es sólo un estado y es solo para aquellos que la olvidan.

dissabte, 12 de juny de 2010

Aquesta és...




Aquesta és
la mateixa ignorància
que un nen dibuixa
a la bata, entre esbarjos,
brutícia abstracta,
saliva amarga
que mordica
el gust a maduixa
amb els dits impregnats
de tarda i llunes
dins un cove
amb el ventre
escapçat.

Això no és
un poema d’amor
perquè no el mereixes.
Dins teu maduren
pomes d’or
que nodreixes
amb excuses
i altres cossos,
altres sexes.

Aquesta és
la mateixa sang
que s’atura només
quan tanquem el món
fora de l’habitació
i som estrelles
clavant-se
estelles.

I ara plorem.
- tens alguna cosa a l’ull-
Ha caigut la piruleta
al terra.

dilluns, 7 de juny de 2010

Jeff Buckley - Hallelujah (Live in Chicago 1995)




Recordem un mestre, el tio amb la veu més versàtil que he escoltat mai, RIP Jeff Buckley

dilluns, 31 de maig de 2010

Què fer en cas d'explosió cerebral?

Primer de tot, que no cunda el panico, d'acord tens el cervell espargit per tota l'habitació, és probable que hagis perdut moltes de les teves funcions mentals i inclús, si la ferida és sobretot prefontal, podries tenir un síndrome de Tourette temporal fins que puguis recompondre el teu cervell, així que no et sorprenguis si comences a insultar-te a tu mateix o a trencar coses. Recorda que t'estàs dessagnant, però no et preocupis que tens temps. Comença a buscar els trossets, mira pel terra, sobre el llit, rere la pantalla de l'ordinador. Truca a una ambulància, si encara ets capaç de fer-ho, però mai oblidis que en el fons, ets feliç, moltes de les preocupacions segurament estaràn esmicolades entre la carn que hi ha pel terra, així que, mentre no arriba l'ambulància, posa't una cançó molona i balla, escriu poesia, somriu fins a rebentar-te la mandíbula, que moltes de les grans obres d'aquest món neixen sense preocupacions, fruit d'explosions cerebrals com la que acabes de tenir.

Quan et despertis és probable que no recordis el que ha passat, ja s'han preocupat de no tornar-te els records al cervell perquè puguis seguir amb la teva vida normal.
Tu i la teva obra d'art.

Quin desordre, Monty.

dissabte, 22 de maig de 2010

Sóc una Illa

I somrius ara que el temps pren la saliva de la poesía oculta sota l'arquitectura de totes les estupideses que ens fan somriure. Somrius com la punta d'iceberg, totalment vençuda per l'efígie de la ignorància criogenitzada en algun punt dels nostres intestins plens de merda i papallones.

No ho entens, i qui ho enten, que no sabem res i la felicitat és una equació insoluble que tendeix a mullar-nos les pestanyes, quan, sense saber-ho, ho sabem tot i ens abracem, i somrius, jo també.

Però l'amor és una cosa tan llunyana que sentir-lo és no ser-hi, un forat de cuc de seda que ens abraça i s'incendia en la piròmana nit perfecte i pretèrita, poc a poc.



No se on hem deixat totes aquelles coses sense les quals no vivíem. Ara no sé si ho fem, però a vegades sembla tan real que em preocupa, em preocupa haver-te perdut, em preocupa estar abraçant un cadàver somrient, el rigor mortis cruel per allò que era costum en nosaltres, somriure.


Som dos cadàvers somrients, enllaçant nits amb dies, fer-ne bola per no saber mastegar-los, som nens petits, ignorants i ignorats, aliens a totes les coses.


Sóc una illa i de tan en tan, puja la marea.

dimarts, 27 d’abril de 2010

La vida és estranya


El dia pot començar amb una ona de xiclets blavosos amb cara de lluna seca al llindar de la destrucció. O podem contar camions blindats amb càmeres amortiguades amb sandàlies noves de pidolaires comuns. La questió és que tot és poc sabut quan el dia pot serguir amb arbres desfullats com les guerres entre baboses insensibles que s'escupen a elles mateixes i en surten mol.lècules de greix pudent com la copa d'un pí desfullat com les guerres entre libèlules fortuïtes que esquiven llibres d'en Monzó en una pel.lícula de Lubitsch.

M'enteneu, no?

Si, això mateix em refereixo quan Buda juga a la serpiente via Blutooth amb mi i junts descobrim que en aquest món no hi ha espai pels dos i que si hi som els dos deu ser que vivim en mons diferents, ell dins una vidriera, jo fora, o potser és tot el món el que és dins la vidriera i ell és l'unic que està fora, perquè encara no hem descobert els límits de la vidriera.

Això em plantejo al creuar els museus, potser jo en un museu sóc més únic que moltes de les obres d'art que hi ha aqui i arreu. M'ho hauria de fer mirar, certament la vida és estranya i no em dona temps per arribar al labavo així que m'acostumo a cagar en tot abans d'hora i omplir de merda allò que estimo.

I petonejar fotografies d'allò que tinc.


Nostàlgia del present, collonut, la vida és estranya com un peix que es mossega la cua i esdevé una dita sense ni tan sols saber que recoi és una dita, i no provis d'explicar-li que en cinc segons tornarà a plantejar-se que rerecoi és això que persegueix i li resulta tant familiar.


La vida és estranya senyors, jutgin vostès mateixos

dissabte, 17 d’abril de 2010

el gris y el otro gris

Maldita inspiración, te deja cuando más la necesitas, ahora que hay tanto que contar y a la vez hay tantos silencios que recortan las frases con su maldita papiroflexia encubierta. Es lo peor, sentarse y simplemente pensar que no hay nada que decir, no se que es lo siguiente, lo correcto, Tengo la confianza en mi mismo tan demacrada que parece un monigote, un mojón, como dirian los sureños, y eso no me permite decir nada, todo lo que me viene a la cabeza parece una autentica mierda (puta papiroflexia encubierta). Y se que seguramente no es así, pero es un proceso automático, mi mente se queda sin ganas de expresión, drogada por el estigma sadomasoquista del miedo, del llegar donde sea, y quedarme mudo, con un océano de palabras a la deriva, con todo mi ser bocabajo, la cabeza roja y las ideas resbalando en los enredos de mi pelo y precipitándose en el asfalto que es el culpable de que las ciudades sean grises. Y todos sabemos que el gris es un color gris. O quizás son las ciudades que lo hacen tan gris. Quizás si las ciudades fueran rojas, el color del aburrimiento seria el rojo, y el amor seria un alambre donde encallar las rutinas y las ganas de saltar a la via como uno de aquellos jugadores de Mikado que aspiran a una medalla olímpica.

Maldita inspiración que se me insinúa como una Femme Fatale, la musa mas negra que te puedan echar en cara, me lleva a la cama y después me mata y me deja con el sabor grisáceo(y por tanto urbano) del tabaco. Y está aquí, me encuentra tantas veces, y es estéril, no me sale, no me atrevo nunca a salir del caparazón de miedos que se han ido petrificando enterrándome en su vientre. Me siento el esqueleto de una aberración viviente, me siento encerrado con tantas cosas que se que existen, que han formado parte de mi y que ahora están escondidos como un caracol o una alga de esas que cuando las tocas y se encogen por acto reflejo. Me refiero al amor, a la nostalgia, a las ganas de devorarlo todo, a poder hablar con alguien y disfrutarlo de veras, sin temor, de estar in situ i no in caparazonu, viendo las cosas siempre desde un visor, con error de paralelaje y todo, quiero deshacerme de todo eso y no se cómo, porque yo estoy ahí, debajo, libre de miedos, de vez en cuando, esperando salir antes de volverme fotosensible, o fotoinsensible, ni blanco ni negro, en este caso, el gris es bienvenido.

dimarts, 16 de març de 2010

En Silenci


Sóc és una paraula massa exagerada per definir-nos, en tant que el que som és d'alguna manera una amalgama de tot allò que hem estat, una massa de pensaments inconnexa, coses que mai sabrem i, com deien les supernenas, azucar, especias y muchas cosas bonitas.

No us sabria dir qui sóc, potser ni tan sols el que vull. No us sabria dir on han anat a parar totes aquelles coses que molts de vosaltres coneixíeu, no se si jo en aquell moment era més jo que el jo d'ara, o simplement cada cop ens fem més "jo", cada cop "som" més en tant que cada cop ens omplim de més i més experiències.


Ara sóc així, però allò que he estat també forma part de mi.

I potser en el meu ser, en la definició completa del meu ser, també hi és tot allò que encara no se, per que no ha passat.


Però nosaltres no només som dins nostre, també existim dins de cada persona que hagi tingut alguna experiència amb nosaltres...


..Des d'aquella persona que ens ha conegut fins la constel-lació de pigues que fan una rave dins el nostre cor, fins a la persona que simplement un dia es va creuar pel carrer i per una raó o altra va decidir guardar una imatge, encara que solsament sigui una imatge de nosaltres.

O aquell que guarda un poema nostre a la memòria.

O un escrit.

O una paraula ben dita.

O una mal dita.


El "sóc" també és tot això en tant que som per nosaltres i som pels demés.



Si em pregunteu qui sóc us diré que encara no ho sé, que si vol una aproximació, sóc algú que intenta ser.


I també sóc algú que ha oblidat moltes coses, que troba a faltar moltes coses, però que sap que n'hi ha moltes per venir.


I encara que alguns de vosaltres no us ho creieu, i encara que alguns de vosaltres creieu que no em cal dir-ho, perquè és evident:

Sóc algú que estimo.


En silenci, potser, a vegades.



Solia dir que la vida és com un pebrot tocant el piano.


O com tocar amb un piano deixat enmig d'una plaça.



Qui som nosaltres?

Qui ets?


O com deien els ja independitzats inadaptats:

Qui vols ser qui ets i qui erets?

diumenge, 14 de març de 2010


Odio aquestes situacions on et trobes davant una gent que veu el món d'una manera completament diferent. Em recorda que les coses no tenen perquè ser com les veiem, que potser creiem que dominem, que fem les coses amb lògica, però, no ens enganyem, el que nosaltres veiem no es el que és, sino tan sols el petit esbós que podem fer del laberint que és la vida.


Doncs estava jo allà, i un grup de gent reia i parlava de coses que, sincerament, a mi no m'anaven i em venien i a més semblaven donar-li importància a certes coses. I què cony havia de dir jo? Dins meu només tenia dubtes. Qui dels dos s'ha equivocat? La vida de ser creatiu, de volcar-se a la inspiració i de no pensar en coses que bé podrien ser importants és correcte, merda, es que a vegades em sembla estar cometent un crim contra la humanitat, a vegades em dona la imnpresiño de que no se res i de que no estic actuant bé joder.


Algú m'explica de que cony va aquesta entrada? No em feu molt cas, suposo que sempre trobarem gent que veu les coses de mil maneres diferent i sempre ens acabarem adonant que és impossible tenir un pensament global, que els meus desitjos d'actuar amb una llògica universal cada cop es fan més petits, cada cop que veig que tot allò que jo crec és tan relatiu. Maleïda relativitat, m'estova tota aquella seguretat que a vegades tenim sobre els nostres pensaments.


Fuck it.


Vomitada al canto, si algú se la llegeix XD


D'altra banda, joder, m'infiltren boles verdes a cada cantonada

Pessigollisme alert.

dissabte, 27 de febrer de 2010

Emoblog Alert


Crec en la teoria que l'univers paralel i l'original s'acabaran d'ajuntar. Començo a notar com tiben, res és tan màgic ni tan cru, res tan distant ni tan ardent.

El pèndol s'esgota davant l'evidència de que... aqui no hi ha lloc pels dos.

dimarts, 23 de febrer de 2010

Temps, allò que mai tenim, i sempre hem tingut.


És fum, tot és fum. Algú està amb mi? Merda nano, la vida ha arrencat les meves arrels i ara floto intentant posar els peus a algun lloc, però no se ben be quin.

No sabeu les ganes de calma que tinc, i lo nerviós que em posa que l'arena del temps se m'escoli a les mans i la polseguera em molesti als ulls.

Des d'aquí vull dir, penso en vosaltres, però gairebé ni us veig.


El pensament muta i es fa record.


La ment és taxidermista.

dimarts, 9 de febrer de 2010

Sota la pluja




La pluja et retalla els pensaments,
febrer que lubrica els silencis
on rellisquem amb descalça
culpa.

Ens mirem,
cingle mortuori,
sageta que clavem
a la nimfa corrupte
del nostre amor.

Bolcats en la metàstasi
del record,
simulem somriures
que cruixen
i perden els ossos
en l’òscul ocult
del nostre anhel.

La dislocada conducta
de semblar forts
vertebra quimeres
que repten com ombres
lesionades.

Vessa el dia i el paraigua
és només un simulacre
per no semblar
els cadàvers que som.

diumenge, 7 de febrer de 2010

F.A.N.T.A. + The Ravales (La Crónica)


Por fin! Llegó el dia de mi estreno F.A.N.T.ero, y la verdad es que no pudo ir mejor. Han sido muchos años deseando ver ya a este trio ramone de Santa Coloma, y a Beto sudando la gota gorda en la bateria, y ahora por fin, ya puedo decir que soy un true Fantasupporter.

Además la compañía era más que grata. "Triunfadora Tati" "Solo quiero Solo Quiero Carla" y "PJ Alex" estaban ahí para, pese a su escasa experiencia fantil, bailar al ritmo del Punk. Los Ravales empezaron amenizando la fiesta, la verdad es que sonaban bastante bien, me motivé en alguna canción hasta que tocaron Beat on The Brat la última y con PJ Alex nos rendimos al himno Ramone.

Pero era la hora de F.A.N.T.A., y se notaba, de la nada empezaron a salir Zombies, superhéroes, Claudia Shiffer, hombres lobo y otros seres no identificados, y empezó el concierto. Brutal, 35 canciones, todas bailadas a pogos, saltos des del escenario, crowd Surfing(ahí me estrené), la verdad es que, aunque el sonido no era el mejor(alguien escuchaba al cantante?) dio igual porque todas las canciones fueron coreadas por el cúmulo friki que era el público. Hubo momentos memorables, como por ejemplo, Beto tocando la bateria con la máscara de Claudia Shiffer puesta, el momento del Hombre lobo, el loco del cantante de los Ravales cantando en "Maldita teniente Coronel" y saltando al público para hacer su personal crowd surfing.

Más allá de esto, el concierto técnicamente no fué perfecto, tuvieron un par de entradas en falso, pero el público se lo tomó con humor, un 10 para el público que rompió el hielo en la primera nota de la primera canción y no bajó la motivación en absolutamente ninguna canción.

Respecto a la Setlist, tocaron casi todo su último disco(excepto 4 temas) y muchos, para mi gusto, de su anterior, "El Chico Con Rayos X en Los Ojos" Así, se olvidaron muchos de sus temazos de "Vacaciones en Marte" y "Nada Volverá a ser como antes" que son mis 2 cds favoritos. Además, cuando vimos la setlist(que por cierto, es mía mwahaha) nos dimos cuenta que no tocaban Solo Quiero (para fustre de Solo quiero Solo Quiero Carla) ni tampoco PJ Soles, para fustre de PJ Alex. Pero eso se pudo solucionar a base de corear a cada pausa "PJ Soles", increiblemente todo el público nos siguió. Ellos no la habían ensayado, pero tuvieron el detalle de, al acabar la última canción del repertorio, tocarla. Fué la guindilla a un concierto Brutal. Además, en las encores que no salían en la setlist tocaron Solo Quiero, así que nos fuimos de ahí todos contentos, con nuestra camiseta de F.A.N.T.A. y nuestro disco!!


GABBA GABBA HEY!

Aqui os dejo el setlist:

Código Azul
Este Invierno va a ser Largo
10 Años en Alaska
Granja Maldita

Un dia Más
Soy un Idiota
Está Vivo!
Está escrito en tu Mano

El Chico con Rayos X en Los Ojos
Marvel y DC
No me Asustes
Puedo Cambiar

Hombre Lobo en la Barceloneta
Yo maté a Miss Mundo
La Noche de Los Muertos Vivientes
Pegado a Ti

Maldita Teniente Coronel
Mi Coche Fúnebre
Formol
Besos Beach

Recreativos Fermín
Me Escapé del Manicomio para Estar Contigo
Adicto a tu Fotolog

Bruce Lee
Junior
Yo Quiero ser Un Zombie

Iker Jimenez
Pánico en el Túnel de Lavado
Mis Terrores Favoritos

-Encores-

Teen Americano(??)
Joe Queer
Nada Volverá a Ser Como Antes
Solo Quiero
Vacaciones en Marte

PJ Soles(Extra Bonus Track!)

dimarts, 2 de febrer de 2010

Learn how to listen to Porcupine Tree(part I)



Por solo 0,00 euros, ahora usted también puede aprender a escuchar Porcupine Tree, cómo? es muy fácil, bájese su discografía a golpe de Rapidshare o Megaupload y ordene las canciones de las siguientes formas que le proponemos, ahí va la primera!(entre paréntesis tienen el álbum original al que pertenecen)

Half Light(Lazarus Single)
The Start of Something Beautiful(Deadwing)
Way Out of Here(Fear of a Blank Planet)
Born-Live-Die(Signify)
Black Dhalia(The Incident)
Feel So Low(Lightbulb Sun)
Arriving Somewhere(But not here)(Deadwing)
Buying New Soul(Recordings)
Lazarus(Deadwing)
Bonnie The Cat (The Incident)
Halo (Deadwing)
The Rest Will Flow (Lightbulb Sun)
Collapse The Light Into Earth (In Absentia)


Ahí está, esta es la versión más melancólica y tranquiloide de Porcupine, pero ahí están algunos de sus All-time-hits como Lazarus o Arriving Somewhere(but not here), caproveshe NOOBS!

dimecres, 27 de gener de 2010

Cerebro, ese chicle Boomer mascado




Núnca lo había tenido tan claro, siempre me habían dicho que a todos nos comen la cabeza, la sociedad, la cultura, la tradición, la religión, la globalización. Pero nunca me lo había acabado de creer. Hasta hoy, hoy he visto por fin la evidencia más clara: Nuestro cerebro, joder, no me direis que si dejáramos un cerebro en medio de la calle la gente no lo aplastaria y poco a poco iría convirtiéndose en una seca mancha negra? Las secas manchas negras que son antiguos cerebros mascados.

Tampoco es una casualidad que sea en las ciudades donde más manchas negras encontremos. Pues es allí el centro neurálgico de la comilona cerebral. És allí donde la publicidad y las empresas ejercitan su mandíbula a costa de nuestro cerebro hasta que pierde su sabor y lo escupen.

De vez en cuando, hacen burbujas. Hacen ganar a alguien un concurso, o nos crean espectativas, vas a ser feliz, ven y tus sueños se harán realidad... hinchan, hinchan la burbuja.

Ya sabemos como acaban todas las burbujas...


A veces creo que nunca debimos sacar nuestro chicle de su paquete. Aunque pensándolo bien, entonces nuestro cerebro hubiera sido plano y alargado, o rectangular.. creo que me voy del tema.

Creo que a todos nos debería pesar la consciencia al mascar chicle.

dilluns, 25 de gener de 2010

Val una imatge més que mil paraules? (O supuració teòrica pre-examinal)

Penso que cal matitzar. És a dir, l'expressió "Una imatge val més que mil paraules" es refereix a que les paraules provenen sempre d'un cervell, d'una subjectivitat, i per tan són susceptibles de demagògies, enganys, hipocresies i tot allò que sempre posa l'ésser humà en el punt de mira de la nostra incredulitat, més que res perquè sabem que la nostra ment és fàcilment manipulable. En canvi la imatge prové de la mateixa realitat.

De totes formes, aquesta última afirmació és falsa. Una pintura, per exemple, prové de la cocotera d'un artista igual que mil paraules surten de la boca d'un polític. Fins i tot una fotografía té un component subjectiu indiscutible, no només en termes d'exposició, diafragma, encuadre etc.. sinó també en l'elecció d'allò a fotografiar i, com normalment succeeix, si la fotogafia no la veiem directament, sinó a través d'un medi difusor, doncs també ens trobem davant la barrera subjectiva del medi difusor, sigui un diari, un telediari, una exposició, etc..

Així doncs, a part de reaccionar davant l'afirmació "una imatge val més que mil paraules" matitzant-la, també m'agradaria reaccionar sobre l'afirmació "Ver para creer" que crec que és una submisió a la imatge, i a la confusió d'aquesta amb la veritat, i ja no parlo només de la manipulació externa que aquesta pot sofrir(i que és invisible als nostres ulls) sino també a la manipulació interna, és a dir, tenint en compte el fet que nosaltres veiem les imatges des de la nostra subjectivitat, i per tant deformades, ja no només en termes físics(cadascú te el seu propi aparatus visual i no tothom veu igual) sinó també en termes psicològics, ja que la nostra percepció està estretament lligada també amb la nostra experiència previa, els nostres gustos, les nostres sensacions que també influeixen en la nostra forma de mirar, de fixar la nostra mirada, d'interpretar una realitat que ningú pot veure en la seva totalitat i infinites possibilitats.

Així doncs, "veure per creure" i "una imatge val més que mil paraules" no son més que una veneració excessiva al culte de la imatge que, en aparent objectivitat, molts cops pot ser algo tan subjectiu com un discurs polític.

dissabte, 23 de gener de 2010

Caballoro




Y cuál es vuestra droja?

divendres, 22 de gener de 2010

Esto es la selva: Sélvase quien pueda!!


La verdad es que nunca había comparado el arte del estudio con una persecución selvática de estas de machete y arbusto, de jaguar invisible y mono ingrávido. Pero dejadme por un momento escapar de esa sélva para contaros esta historia, aqui, en mi oasis personal. Que por cierto, supongo que si en el desierto un oasis son cuatro palmeras y un charco, en la selva, un oasis será un montón de arena y cuatro escorpiones...

Abro mis apuntes y empiezan a germinar las palabras, con sus frutos, sus lianas, sus líos, su impacto inicial: siempre vemos primero el bosque antes que ver cáda arbol por si solo. Así, abro los apuntes y mi mente gestáltica percibe una masa homogénea de malas letras y colores azules y negros alternados que vienen a ser los apuntes en clase.

Una vez superada esta primera fase, si no se ha producido ningún paro cardíaco, podemos empezar a ver los arbolitos, la compleja arquitectura del imposible que son unos apuntes: Conceptos cazados al vuelo del soliloquio de aquél que, a veces, confunde el conocimiento con su propia poesía: el profesor.

Algunas letras tienden a lo ilegíble, eso denota prisa para escribir lo que, posiblemente, fué un intento de transcripción simultánea en un momento de eufória ególatra del profesor. Otras letras parecen interrumpir una palabra a medias y quedarse en una línea plana a modo de electrocardiograma. No hay que preocuparse, no morimos en clase, sólo nos dormimos, nos dejamos vencer por el peso del ansia de libertad que se nos viene encima, y nos aplasta, nos aplasta contra el pupitre.

De repente, parece que todo cobre un orden, no hay que dejarse engañar, son los efectos del todopoderoso powerpoint, que nos guía hasta la sabiduría a golpes de diapositiva. Es extraño, el poder de nuestra percepción, es más difícil organizar una misma cosa con el oído, recurriendo a imágenes mentales, que hacerlo con la vista: En el momento en que lo vemos, todo parece tener sentido. Es quizás la ley del ver para creer, yo no me creo un profesor que sólo habla, yo sólo sigo al diós diapositivo, que es mi brújula en esta selva.

Pero ahora, ahora estoy yo solo, en medio de todas estas letras y conceptos que no se muy bien que fin tienen pero que se van sucediendo, cayendo, desafiando la gravedad, des de los apuntes hasta mis ojos, hasta mi mente, hasta el infinito, probablemente, cayendo como piezas de tetris que voy amontonando y girando como un puto cubo de rubick, infinito cuando no lo conoces, fugaz cuando lo dominas.


Se acerca el examen, sélvase quien pueda.

dijous, 21 de gener de 2010

Album: The Invisible Ghost

Va ser ahir mirant pel youtube una entrevista amb Steven Wilson(cantant de Porcupine Tree) quan vaig acabar de comprobar, que, efectivament, tot té una llògica.

L'album també és un tot. És a dir, està clar que cada cançó té una llògica interna, una estructura que sabem identificar i gaudir. Tots disfrutem amb els estribillos, amb els parons, amb aquells crescendos finals, que fan que una cançó sigui apoteòsica (si no, comproveu-ho agafeu una cançó amb un final apoteòsic i proveu d'escoltar aquell final independentment de la resta del tema, veureu que no funciona igual).

Doncs bé, l'album també posseeix aquesta llògica. Quan un album està ben fet es nota, és a dir, la seva llògica interna dona més força a els cançons. No és el mateix escoltar l'última cançó d'un bon cd suelta que escoltar-la portant el fil narratiu de tot l'àlbum que ha guiat la música fins aquell tema.

Així és com reflexiona Steven Wilson sobre l'àlbum, fent el símil amb un llibre. Tu no començaries a llegir un llibre per un capítol del mig, o un del final. Més que res perque estaries perdut dins la llògica interna del llibre, no te l'haurien presentat bé, i ja no parlar-ne que probablement no coneixeries els personatges i no sabries què fa cadascú. Alguna cosa semblant passa amb un àlbum.

Actualment, però, amb aquesta cultura de descàrrega que tenim avui dia és molt usual que la gent escolti temes sueltos, amb lo que es deixa de gaudir d'aquell esperit total de l'àlbum.

Per això, vull reivindicar aquí i ara, l'escolta d'àlbums complets, escoltar la música tal com vol l'artista que l'escoltis. Veureu que apareix una llògica per damunt de tot, sona diferent, és aquell invisible fantasma de l'album.


Us proposo també un exercici, al que jo hi estic molt habituat, perquè m'agrada, és fer recopilacions, però no de qualsevol manera, no agafant els millors temes i posantlos l'un darera l'altre. No, lo divertit es ferho com qui escriu una historia, provant que no cansi, veureu que hi ha cançons que guanyen molt rere unes altres, i rere unes altres sembla que siguin una caca, heu d'assolir la llògica i quan apareixi ho notareu, escolliu el millor inici, el millor final és una bona forma de començar, i llavors aneu fent. Per això m'agrada fer recopilacions, és com un puzzle on tot ha d'encaixar.


Feta aquesta crida, doncs, us pòso aqui el fragment on l'Steven parla de tot això:

dilluns, 18 de gener de 2010

La vida és un segon: Second Life

Carpe Diem, my friend. Així que ves a internet i viu la vida que no pots viure a la realitat. Oh si, trenca amb totes les barreres, no hi ha timidesa que valgui al món de les lletres personificades.

Vull dir, ara em veieu? Així com, quan parles amb algú, veus aquella persona, sents la veu d'aquella persona. Què tenen de mi aquestes paraules? Direu, oh si, cadascú te un estil d'escriptura... Bé, no vull parlar d'estils, vull parlar d'expressar. Us n'adoneu, és increible! Això no te res de mi, ni el meu aspecte, ni tan sols el meu so, ni la meva lletra, potser només em podeu intuïr pels meus tics al escriure, o potser només m'intuïu perque esteu al meu blog.

I en un món on no cal tenir por d'un mateix, d'una veu, d'una lletra, qui cony vol inhibir-se? És més, aqui no compta ni el temps, això que escric ho puc haver escrit en 5 minuts o en 5 hores i mai ho sabríeu. I la velocitat mental no és la mateixa, per suposat. Així docns, no és extrany que la gent s'animi per internet. No és extrany que molta gent es senti més segura per internet.

I què cony, més insegura a la realitat.

Mai us heu imaginat una vida on els videojocs ho fossin tot? Mai hi sortíssim, xq tothom hi tindria por de sortir. Bé, això és Màtrix.


De totes formes tampoc vull parlar d'això.


Una altre teoria que sempre em ronda pel cap és aquesta creixent aversió al món real que neix als joves i cada cop més amb internet i els videojocs. I és normal, cony, un es sent bé quan veu que és algú. i internet es el primer lloc on un esdevé algú, perquè tot es redueix a petites coses, la infinita combinació de factors que impera sobre totes les coses és reductible a un codi binari. Si o no, la dicotomía digital.

Què passarà quan el nombre de nens que no vulguin sortir de casa, que els hi costi estudiar, sigui més elevat? Sembla que les escoles es comencen a posar al dia, ordinadors per alumne, pissàrres digitals... Tot, cada cop fa més olor a oficina i menys a pura vida. I no es que la oficina fagi olor a pura mort, fa olor a pura indiferència, que és encara pitjor.

Pensem en el cas dels Hikikomoris... Què serà de les empreses, de la ciència i de la tecnología, del govern? quan no quedin persones disposades a fer res?

La vida passa volant i el motor de l'ordinador la contamina.

M'agradaria saber què té de vida total aquesta vida reduïda, m'agradaria determinar també, què és el que ens perdem, estant aqui, enlloc.


I jo em pregunto... hi ha tornada?

divendres, 15 de gener de 2010

Pineapple Thief - Variations on a Dream



Tracklist:

We Subside
This Will Remain Unspoken
Vapour Trails
Run me Through
The Bitter Pill
Resident Alien
Sooner or Later
Part Zero
Keep Dreaming
Remember Us


Fem una pausa en les divagacions flosòfiques, per presentar una mica de música i donar color a aquest blog. Parlo de color perquè, com a bon pseudosinestèsic que sóc, la música també és allò que es presenta visual dins el nostre cap. Quan la música excita de veritat, excita els cinc sentits i hi ha àlbums que són d'un color, amb tota gamma de tonalitats: Aquest és el cas, aquest àlbum se'm presenta blau, d'un blau subaquàtic, de principi a fi. És un àlbum que té molt potencial, tot el potencial del món i el va deixant anar poc a poc, en comptagotes, amb passatges llarguíssims ambientals i instrumentals. Amb "We Subside" ja se'ns ensenya el que està per venir. Progressiu amb molta vena Post-rockera seguint l'estil propi que Pineapple sempre té. I es que aquest primer tema ja és una passada. L'àlbum continúa com un viatge que no vol tenir fi i poc a poc ens van sorprenent amb cançons com "Vapour Trails" o "The Bitter Pill". Després del descans instrumental de "Resident Alien" Ens submergim en un mar de bona música des del temazo "Sooner or Later" a l'apoteòsica i probablement un dels millors temes musicals de la història post-rockera "Remember Us", que per si sola ja val com tot el CD. 16 minuts de cançó magistral per acabar el viatge.

dijous, 14 de gener de 2010

Viatge a Venus



Senyores i senyors, tinguin aqui el vostre tíquet express al creuer especial directe a Venus, farem escala a un munt de planetes de relativa rellevància, però estiguin atents al plat fort. Un cop estiguem dins la òrbita els avisarem. No sigui que us perdeu la universal i indiscutible bellesa de l'obra.

El ben cert es que el viatge es fa pesat, quadros i quadros de bellesa rebaixada per la imminència del devenir. Jornades de dedicació i orgull artístic que s'han de conformar amb una mirada de pas, i encara obligada per la pròpia consciència de l'espectador amagant-se l'absurd de la visita a les butxaques. Algunes obres, encara es veuen premiades amb una curta aturada, potser perquè s'ha obert algun canal sinèrgic entre l'ànima artística de l'obra i l'anima del visitant desconegut. Algun d'aquells vincles que són inexplicables encara que alguns intentin donar explicacions amb taronges, àngels arquers o fins i tot amb física quàntca. La questió es que a vegades encaixen i son bèsties que copulen a un altre món, en silenci. Potser és només una llàgrima que es verteix a l'hipocamp, que prové d'aquest altre món, el que desperta la sensació i motiva l'aturada del visitant. D'altra banda, també podria ser que aquella aturada estigués motivada pel mecanisme intern de la visita, la necessitat d'aturar-se cada "X" quadros per donar "Y" sensació d'estar fent alguna cosa de profit.

Passada aquesta fase, arribem a Venus. Aqui la teniu, preciosa, veritat? Bellesa universal, indiscutible... Inescrutable, més ben dit. Això et sembla. Decebut i vençut literalment per aquella obra, sabent-te incapaç de poder captar la seva bellesa, almenys en aquell instant, decideixes fotografiar-la, de la forma que sigui, decideixes que la teva mirada es quedi més temps, des d'allà on ets, disparada per tu, impresa en un paper, la teva mirada immortal. I quan siguis a casa et miraràs la foto, una i deumil vegades, com qui es queda mirant-se una caixa forta tancada i espera que una combinació numèrica caigui d'una cadena infinita de possibles combinacions al seu cap i ell la teclegi i puff s'obri, i ves a saber el que hi hagi dins, no ho vulgueu saber.

La questió es que és inútil, no hi ha bellesa perquè la bellesa és d'un altre temps, i ha envellit, com aquella dona sentada en un balancí amb la pell arrugada com si lluités contra ella mateixa, ves a saber per quines bajanades que hauria fet. I tu veus les seves fotografies de jove, i et preguntes, que se n'ha fet, on s'amaga aquella dona, la més bella del món. Doncs el mateix passa amb aquell quadre. Tot i ser l'original, és només una fotografía d'aquella Venus que Boticelli tenia al cap, aquella Venus que el temps ha deformat sense compassió.


I això em fa pensar, sóm vells, tots sóm vells i arrugats. Si algú del passat ara vingués s'horroritzaria, tots som vells i ens arruguem amb sigles i xifres.

La nostra mirada és vella i potser ja no es creu els miracles del passat.

Ens queden pocs miracles...

...o això sembla.






...






I aquí senyors acaba la vostra visita, poden sortir per aquella porta d'allà, amb l'aturada obligatòria a la tenda de Souvenirs, si, no us preocupeu, els serveis són a la porta de la dreta. Gràcies per la vostra visita!

dilluns, 11 de gener de 2010

Solilombra II: Aproximació i rebelió a la Felicitat

1 1 f. [LC] [FS] Estat de l’ànim plenament satisfet. Gaudir d’una felicitat constant.
1 2 [LC] [FS] felicitat eterna Beatitud 2 1 .
2 f. [LC] Sort feliç, esdeveniment feliç. Poder tornar a veure el seu fill: quina felicitat! Viatjar amb felicitat. Desitjar a algú tota mena de felicitats.


Quedem-nos amb la primera. "Plenament satisfet". D'acord, després, ens queixarem que l'ésser humà no és feliç. Com voleu que ho sigui si per definició ja som tan exigents? No hi ha cap ment sense forats, I si bé és cert que ens hi podem arribar a sentir, això és només perquè el punt d'atenció mental ha aconseguit esquivar la d'orificis negatius que arribem a tenir.

És a dir, la felicitat es podria entendre com a estat de ceguesa mental favorable.


I ara la pregunta del millón, Tu ets feliç?

ETS? ara resulta que la felicitat no només és un estat, sinó que ha de formar part de tu, ha de formar part de la teva configuració permanent. I és així com la humanitat es retorça encallant-se al laberint linguístic amb el que cada dia perdem la partida.

Tornem a l'edat de pedra, abans i tot. Està clar que el concepte felicitat ningú l'havia plantejat, ningú era capaç de pensar-lo, per tant, no existia.

L'home l'ha inventat com els demés conceptes abstractes. L'ha inventat perquè l'home sempre ha tingut tendència a crear ents extraterrenals: Déu, la Justícia, l'amor, la felicitat... tot son ents que en un principi son comuns per tots, però que en realitat són una experiència única en cada ésser.

Suposo que l'home els ha creat comuns perquè necessita sentir-se recolzat, necessita saber que allò que fa ja ho ha fet algú i aquest algú segueix viu per tant ell també sobreviurà.

I això ens ha arribat fins avui, quan, el dia que et pregunten, "Tu ets feliç?" Busques dins teu aquesta plenitud que ve de sèrie per definició i trobes, com tothom, algun que altre forat i et veus condemnat a dir: "No..."

Automàticament passes a formar part d'aquella gent que se sotmet al discurs de la història i s'omple de fantasmes. Automàticament ja saps el que vol dir la resposta, ja saps que hi ha gent que ha dit "Si", ja saps que alguna cosa falla, i a ells no.


Potser tot allò que falla és la incapacitat per rebelarte al llenguatge. Saber que el llenguatge és, en realitat, tan humà com tu, o més. Saber que si hi treus la vista d'aquest foradot el mapa pot ser d'allò més diferent. Així que toca posar la ment en blanc i preguntar-se fins on arribi la nostra imaginació.

Suposo que tot és com, el que jo en deia de petit, formatge de ratolí.

diumenge, 10 de gener de 2010

Solilombra I: Deja-Vu express

Soliloquis a l'ombra, no em pregunteu a l'ombra de què. Potser a l'ombra d'aquelles pors que a vegades són com una persiana trencada i abatuda fins al terra. Pots veure que hi ha llum, perquè la molt puta té foradets per deixar passar la llum, però t'imposa la seva foscor. Algú sap per què serveixen els foradets de la persiana? A part de per fer-la menys efectiva en la seva funció?...

Sol i ombres, al final tot tracta d'això, o som nosaltres, que ens encallem en la dicotomía i amb la nostra mirada estràbica reduïm un mar de possibilitats cromàtiques a una minúcia, una línia. Com si ens miressim un cuadre de costat i només veiéssim la finura del tapís i ens perdéssim la resta. Trist, no?

El fet es que aquí sóc, penjat d'un extrem i creient-me buit de l'altre. Pensant que els meus somriures funambulistes no tenen ja on aguantar-se. Fa ràbia, perdre l'equilibri cada vegada i perdre, amb ell, el temps en el meu purgatori particular. És un joc de miralls, res més. És aprendre a treure's les pors de sobre, que et deixen els peus i les mans fredes, com quan era a l'institut i ensenyava a la gent les meves mans gairebé verdes de morades que estaven i jo em sentía orgullós. Orgullós de tenir algo tan gran, i de saber no tenir-lo solsament per mi.

Sabeu, el dolor fa menys por si el comparteixes, si no te'l saps només teu, en un idioma que només parles tu, en una forma només feta per tu. Perquè saps que ets un despistat i al construïr el dolor t'has oblidat de fer una sortida. Potser per això faig aquest blog, potser vull demostrar-me que el meu dolor és humà i no quimèric i no m'he retorçat el cervell fins a fer-lo trampa mortal.

Així doncs, aquí començo aquesta espècie de diari intern, perquè sé que aquestes coses al final serveixen, perquè els pensaments s'obliden per les entranyes de la ment i es perden com claus daurades en un pou particular. Tresors que mai s'obriràn, dreceres estèrils.

I jo sóc aquí per obrir les portes d'un temps i contagiar-ne un altre.