dilluns, 15 de desembre de 2014

Ombres

El temps s'esgota, igual que les persones quan abusen les unes de les altres. El temps s'escola entre les ombres, i fa que siguin pesades, i la gent no ho sap, però caminen més lents perque l'arrosseguen, és gairebé imperceptible però el temps té la seva propia llei de la gravetat, és una variable que ningú va tenir en compte a l'hora de calcular la força amb la que som literalment aixafats contra el terra.

Així, el temps ens aixafa cada cop més i el sobrepès ombrívol ens alenteix els gestos i les paraules. I ja pràcticament no recordem com era això d'aventurar-se, d'atrevir-se, de llençar-se, de mirar-se als ulls i plorar de tendresa.


Ja no recordo el que era allò de escriure sense complexes, allò de no necessitar res ni ningú, allò de saber què cony és el que passa al meu cap, o, almenys, d'intuir-ho.


Em tiba l'ombra.

diumenge, 30 de novembre de 2014

Crisàlide

Clos a la crisàlide
de la cristal·lina distància,
esdevens un miratge
intrús.

La teva imatge s’atansa
i la beso, com quan eres tu.
Des de dins la carcassa
el bes és fred
com el cristall.
El bes és un silenci.

Els llavis s’enganxen
a la gèlida superfície
d’amor-simulacre
que anem omplint
de vapor-ostatge,
súplica condensada.

Ara ja no sóc capaç de distingir-te.
El vidre és ple de llàgrimes
i tu ets una figura abstracta
mussitant-me el nostre epíleg,
estavellant-lo contra la cuirassa
que es col·lapsa davant nostre.

Detona la crisàlide i esdevé
gegantí calidoscopi.
Em sembla sentir-te
dues mil vegades,
-T’estimo, Gerard,
nosaltres serem per sempre.-
abans que les teves promeses
de vidre
se m’enfonsin als ulls,
em seccionin les orelles,
em tallin la pell
i desfigurin
tots els records.

dissabte, 8 de novembre de 2014

He perdut les claus

No sé on he deixat les claus.
Les paraules dels poetes
són una acrobàcia inabastable.
Escric en vers per enganyar-me.
M'ha fallat l'amor contorsionista,
un mal gest que em condemna
a la teranyina 
de l'ahir.

Se m'ha encallat el peu
a l'espai que hi ha entre els dies
i no arribo a tocar-te.
Ets tan a prop que extrapolar el gest
esdevé insult i escopinada
i així tants i tants dies,
que la saliva comença a arribar-me al coll.
-És aquesta la darrera dalla?-.

No sé on he deixat les claus
i la teva mirada de llautó
em provoca i em perboca
l'aliatge de records.
-Mòmies que amassem
a la cambra pútida
que son les nits.-

Se m'ha encallat el peu
a l'espai que hi ha entre els dies.
L'estranya substància
em manté immòbil
i a tot arreu hi ets tu.

Recordo quan vam decidir soldar-nos
amb flames i promeses.

Ara romanc inalterable
mentre observo com se'm desprèn de la pell
i la memòria,
la grotesca criatura
del que junts vam cancel·lar
i que ara se l'emporta
la teva eterna convulsió.-