La vida és estranya

El dia pot començar amb una ona de xiclets blavosos amb cara de lluna seca al llindar de la destrucció. O podem contar camions blindats amb càmeres amortiguades amb sandàlies noves de pidolaires comuns. La questió és que tot és poc sabut quan el dia pot serguir amb arbres desfullats com les guerres entre baboses insensibles que s'escupen a elles mateixes i en surten mol.lècules de greix pudent com la copa d'un pí desfullat com les guerres entre libèlules fortuïtes que esquiven llibres d'en Monzó en una pel.lícula de Lubitsch.

M'enteneu, no?

Si, això mateix em refereixo quan Buda juga a la serpiente via Blutooth amb mi i junts descobrim que en aquest món no hi ha espai pels dos i que si hi som els dos deu ser que vivim en mons diferents, ell dins una vidriera, jo fora, o potser és tot el món el que és dins la vidriera i ell és l'unic que està fora, perquè encara no hem descobert els límits de la vidriera.

Això em plantejo al creuar els museus, potser jo en un museu sóc més únic que moltes de les obres d'art que hi ha aqui i arreu. M'ho hauria de fer mirar, certament la vida és estranya i no em dona temps per arribar al labavo així que m'acostumo a cagar en tot abans d'hora i omplir de merda allò que estimo.

I petonejar fotografies d'allò que tinc.


Nostàlgia del present, collonut, la vida és estranya com un peix que es mossega la cua i esdevé una dita sense ni tan sols saber que recoi és una dita, i no provis d'explicar-li que en cinc segons tornarà a plantejar-se que rerecoi és això que persegueix i li resulta tant familiar.


La vida és estranya senyors, jutgin vostès mateixos