dijous, 17 de març de 2011

Que la huerta me acompañe

Esllevissada de feina, cúmul de pràctiques que coagulen al cervell i fan que el meu encefalograma sembli un bolso del desigual. Mai havia tingut tanta feina durant tant de temps i el meu cos comença a poder-se treure el carnet de soci de la morgue més propera. No ho puc fer tot i he de seleccionar la feina més important per deixar la que és menys important. Primer va començar saltant-me algunes classes per poder fer feina i dormir, ara ja estic al límit de l'assistència i començo a baixar la qualitat de la feina i crec que properament hauré de no entregar alguna pràctica, i dels treballs en grup ja ni en parlem. El dia 2 rodo la meva 4rta pràctica, la més important i ho porto bastant malament, a veure si trobo temps per dedicar-li, no se com aniràn les notes, no se com anirà res, ara ja l'únic que vull és aguantar estoicament i no caure malalt un altre cop.

Que la huerta me acompañe.

dimarts, 15 de març de 2011

Como un perro de Pavlov

Me hago viejo, a marchas forzadas, el tiempo me atropella una y otra vez y en mi cara marcas de neumáticos y la decrépita goma de la dejez. Me duele el estómago de comerme mis propias palabras tantas veces, discursos hechos nudos. no hay manera de pensar y el trabalenguas de mi raciocinio vacila con lanzarse al vacío de mis pulmones. El aire me trae el vacío. Es lo que siento, el vacío. Y el fuerte olor de no haberme duchado después de unas cuantas cópulas. El ser humano es a veces asqueroso. Son las 12 de la noche y aún no he comido, y no tengo hambre, y la tarde ha pasado como un latigazo y me duele el pecho del golpe brutal contra el futuro, que se presenta sólido e impenetrable. y la gravedad que el tiempo ejérce me empuja y me aplasta los huesos contra el devenir, que nunca llega, porque se ha endurecido de no ser soñado.

Eso amigos, es la apatía, la apatía que me llena las costillas de agujetas y magulladuras. La apatía que es una llama que te quema en silencio y te desgasta y te llena la garganta de cenizas y las palabras de polvo.

No hago nada para merecer lo que tengo, y eso me tortura una y otra vez, quiero salir y vivir lo que tendría que vivir pero pesa, todo pesa. Salir de este pozo solo sirve para salivar y volver a caer. Me muerdo la cola como un perro de Pavlov.

El ser humano es a veces asqueroso y a un nivel abstracto, la calidad de humano se diluye en la esencia de ser, ser que equivale a imperfección, a error, a posible disfunción retroactiva.

No se salir de aqui, aún teniendo el viento a favor, la vida soplando fuerte, siento que me pudro en mi hélice irracional que me sume en una inercia autodestructiva.




Me duele todo, no hago nada, como demonios salgo de aqui.


No se si tengo derecho a estar así.

dissabte, 12 de març de 2011

Rise Against o la decadència banditzada


Avui he escoltat el nou cd de Rise Against. I és trist, perquè no tenia l'excitació que tenia quan, per exemple, vaig escoltar per primer cop el Sufferer & The Witness. Com les bandes poden decaure tant? Rise Against era un grup amb una projecció increible. El primer àlbum era un grn album punk-hardcore amb temazos, pel segon album, el Revolutions Per Minute es van superar x10000 i van fer el que per mi és el millor album de hardcore que mai he escoltat, cada cançó és un temazo, el 3r Album, Siren Song of Counter Culture, van canviar l'estil però tot i així seguia sent un album ple d'originalitat i moments èpics(cosa que no sol passar als albums de punk-hardcore) Amb aquesta escena vaig conèixer jo als Rise Against ara fa uns 7 anys. Vaig esperar molt de temps a que treiessin el seguent album, el Sufferer i, no diré que ha sigut la decepció musical de la meva vida(no mentre existeixi el nou album de Pure Reason Revolution) però em vaig quedar al.lucinat, hi havia molt pocs temazos! només 3 o 4, és a dir, el que vindria a ser un album normal i corrent, si no fos pels 3 albums antecessors, no li hauria fet massa cas a aquesta banda, pero sembla ser que aquest album ha agradat a molta gent, de fet, els fans de Rise Against van començar a sortir de sota les pedres(abans no els coneixia ni cristo aqui). Lo del seguent album ja va ser demoledor, horrible, tenia bons temes pero cap temazo, i havien perdut el més important: La força, era un album anèmic, que es sostenia sobre les linies vocals i els estribillos de backstreet boy.

És per això que no tenia gaires esperances en el nou album "Endgame". Per l'únic qu ha servit, és per confirmar que aquesta gent té una falta de sucre importnant. És un album avorrit com el seu precedessor, replet de mid-tempos, aquest cop no hi ha ni la bona balada de turno. La veritat es que el disc comença amb un temazo que dona falses il.lusions. "Architects" és un molt bon tema, pero ja esta, és tota la pólvora de la que disposaven i la gasten al primer tema. Hi ha altres temes que aguanten l'album d'alguna manera, son temes amb els que pots profunditzar i trobar bons moments "Help is on The Way", "Survivor Guilt", "Broken Mirrors", "A Gentlemen's Cup" i "This is Letting Go" Aquest últim fins i tot el podríem acostar a la categoria de temazo.

Tot i així, l'album cau, ple de cançons de relleno que manquen força i originalitat(que son les 2 armes principals de Rise Against) Cançons que semblen una mofa d'ells mateixos com "Wait for Me", "Make it Stop", "Satellite", "Endgame" AVORRIMENT, en majuscules


Puntuació de l'album: 5/10