dimarts, 16 de març de 2010

En Silenci


Sóc és una paraula massa exagerada per definir-nos, en tant que el que som és d'alguna manera una amalgama de tot allò que hem estat, una massa de pensaments inconnexa, coses que mai sabrem i, com deien les supernenas, azucar, especias y muchas cosas bonitas.

No us sabria dir qui sóc, potser ni tan sols el que vull. No us sabria dir on han anat a parar totes aquelles coses que molts de vosaltres coneixíeu, no se si jo en aquell moment era més jo que el jo d'ara, o simplement cada cop ens fem més "jo", cada cop "som" més en tant que cada cop ens omplim de més i més experiències.


Ara sóc així, però allò que he estat també forma part de mi.

I potser en el meu ser, en la definició completa del meu ser, també hi és tot allò que encara no se, per que no ha passat.


Però nosaltres no només som dins nostre, també existim dins de cada persona que hagi tingut alguna experiència amb nosaltres...


..Des d'aquella persona que ens ha conegut fins la constel-lació de pigues que fan una rave dins el nostre cor, fins a la persona que simplement un dia es va creuar pel carrer i per una raó o altra va decidir guardar una imatge, encara que solsament sigui una imatge de nosaltres.

O aquell que guarda un poema nostre a la memòria.

O un escrit.

O una paraula ben dita.

O una mal dita.


El "sóc" també és tot això en tant que som per nosaltres i som pels demés.



Si em pregunteu qui sóc us diré que encara no ho sé, que si vol una aproximació, sóc algú que intenta ser.


I també sóc algú que ha oblidat moltes coses, que troba a faltar moltes coses, però que sap que n'hi ha moltes per venir.


I encara que alguns de vosaltres no us ho creieu, i encara que alguns de vosaltres creieu que no em cal dir-ho, perquè és evident:

Sóc algú que estimo.


En silenci, potser, a vegades.



Solia dir que la vida és com un pebrot tocant el piano.


O com tocar amb un piano deixat enmig d'una plaça.



Qui som nosaltres?

Qui ets?


O com deien els ja independitzats inadaptats:

Qui vols ser qui ets i qui erets?

diumenge, 14 de març de 2010


Odio aquestes situacions on et trobes davant una gent que veu el món d'una manera completament diferent. Em recorda que les coses no tenen perquè ser com les veiem, que potser creiem que dominem, que fem les coses amb lògica, però, no ens enganyem, el que nosaltres veiem no es el que és, sino tan sols el petit esbós que podem fer del laberint que és la vida.


Doncs estava jo allà, i un grup de gent reia i parlava de coses que, sincerament, a mi no m'anaven i em venien i a més semblaven donar-li importància a certes coses. I què cony havia de dir jo? Dins meu només tenia dubtes. Qui dels dos s'ha equivocat? La vida de ser creatiu, de volcar-se a la inspiració i de no pensar en coses que bé podrien ser importants és correcte, merda, es que a vegades em sembla estar cometent un crim contra la humanitat, a vegades em dona la imnpresiño de que no se res i de que no estic actuant bé joder.


Algú m'explica de que cony va aquesta entrada? No em feu molt cas, suposo que sempre trobarem gent que veu les coses de mil maneres diferent i sempre ens acabarem adonant que és impossible tenir un pensament global, que els meus desitjos d'actuar amb una llògica universal cada cop es fan més petits, cada cop que veig que tot allò que jo crec és tan relatiu. Maleïda relativitat, m'estova tota aquella seguretat que a vegades tenim sobre els nostres pensaments.


Fuck it.


Vomitada al canto, si algú se la llegeix XD


D'altra banda, joder, m'infiltren boles verdes a cada cantonada

Pessigollisme alert.