diumenge, 10 de gener de 2010

Solilombra I: Deja-Vu express

Soliloquis a l'ombra, no em pregunteu a l'ombra de què. Potser a l'ombra d'aquelles pors que a vegades són com una persiana trencada i abatuda fins al terra. Pots veure que hi ha llum, perquè la molt puta té foradets per deixar passar la llum, però t'imposa la seva foscor. Algú sap per què serveixen els foradets de la persiana? A part de per fer-la menys efectiva en la seva funció?...

Sol i ombres, al final tot tracta d'això, o som nosaltres, que ens encallem en la dicotomía i amb la nostra mirada estràbica reduïm un mar de possibilitats cromàtiques a una minúcia, una línia. Com si ens miressim un cuadre de costat i només veiéssim la finura del tapís i ens perdéssim la resta. Trist, no?

El fet es que aquí sóc, penjat d'un extrem i creient-me buit de l'altre. Pensant que els meus somriures funambulistes no tenen ja on aguantar-se. Fa ràbia, perdre l'equilibri cada vegada i perdre, amb ell, el temps en el meu purgatori particular. És un joc de miralls, res més. És aprendre a treure's les pors de sobre, que et deixen els peus i les mans fredes, com quan era a l'institut i ensenyava a la gent les meves mans gairebé verdes de morades que estaven i jo em sentía orgullós. Orgullós de tenir algo tan gran, i de saber no tenir-lo solsament per mi.

Sabeu, el dolor fa menys por si el comparteixes, si no te'l saps només teu, en un idioma que només parles tu, en una forma només feta per tu. Perquè saps que ets un despistat i al construïr el dolor t'has oblidat de fer una sortida. Potser per això faig aquest blog, potser vull demostrar-me que el meu dolor és humà i no quimèric i no m'he retorçat el cervell fins a fer-lo trampa mortal.

Així doncs, aquí començo aquesta espècie de diari intern, perquè sé que aquestes coses al final serveixen, perquè els pensaments s'obliden per les entranyes de la ment i es perden com claus daurades en un pou particular. Tresors que mai s'obriràn, dreceres estèrils.

I jo sóc aquí per obrir les portes d'un temps i contagiar-ne un altre.

2 comentaris:

  1. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. i jo torno a ser aquí a seguir-te, com sempre..

    m'agrada tornar a tenir l'essència que em va atrapar.. i despulla't de pors, gerard, i vesteix-te d'abraçades i d'ulls brillants..

    un petonàs, també com sempre, al nas :)

    ResponElimina