dijous, 14 de gener de 2010

Viatge a Venus



Senyores i senyors, tinguin aqui el vostre tíquet express al creuer especial directe a Venus, farem escala a un munt de planetes de relativa rellevància, però estiguin atents al plat fort. Un cop estiguem dins la òrbita els avisarem. No sigui que us perdeu la universal i indiscutible bellesa de l'obra.

El ben cert es que el viatge es fa pesat, quadros i quadros de bellesa rebaixada per la imminència del devenir. Jornades de dedicació i orgull artístic que s'han de conformar amb una mirada de pas, i encara obligada per la pròpia consciència de l'espectador amagant-se l'absurd de la visita a les butxaques. Algunes obres, encara es veuen premiades amb una curta aturada, potser perquè s'ha obert algun canal sinèrgic entre l'ànima artística de l'obra i l'anima del visitant desconegut. Algun d'aquells vincles que són inexplicables encara que alguns intentin donar explicacions amb taronges, àngels arquers o fins i tot amb física quàntca. La questió es que a vegades encaixen i son bèsties que copulen a un altre món, en silenci. Potser és només una llàgrima que es verteix a l'hipocamp, que prové d'aquest altre món, el que desperta la sensació i motiva l'aturada del visitant. D'altra banda, també podria ser que aquella aturada estigués motivada pel mecanisme intern de la visita, la necessitat d'aturar-se cada "X" quadros per donar "Y" sensació d'estar fent alguna cosa de profit.

Passada aquesta fase, arribem a Venus. Aqui la teniu, preciosa, veritat? Bellesa universal, indiscutible... Inescrutable, més ben dit. Això et sembla. Decebut i vençut literalment per aquella obra, sabent-te incapaç de poder captar la seva bellesa, almenys en aquell instant, decideixes fotografiar-la, de la forma que sigui, decideixes que la teva mirada es quedi més temps, des d'allà on ets, disparada per tu, impresa en un paper, la teva mirada immortal. I quan siguis a casa et miraràs la foto, una i deumil vegades, com qui es queda mirant-se una caixa forta tancada i espera que una combinació numèrica caigui d'una cadena infinita de possibles combinacions al seu cap i ell la teclegi i puff s'obri, i ves a saber el que hi hagi dins, no ho vulgueu saber.

La questió es que és inútil, no hi ha bellesa perquè la bellesa és d'un altre temps, i ha envellit, com aquella dona sentada en un balancí amb la pell arrugada com si lluités contra ella mateixa, ves a saber per quines bajanades que hauria fet. I tu veus les seves fotografies de jove, i et preguntes, que se n'ha fet, on s'amaga aquella dona, la més bella del món. Doncs el mateix passa amb aquell quadre. Tot i ser l'original, és només una fotografía d'aquella Venus que Boticelli tenia al cap, aquella Venus que el temps ha deformat sense compassió.


I això em fa pensar, sóm vells, tots sóm vells i arrugats. Si algú del passat ara vingués s'horroritzaria, tots som vells i ens arruguem amb sigles i xifres.

La nostra mirada és vella i potser ja no es creu els miracles del passat.

Ens queden pocs miracles...

...o això sembla.






...






I aquí senyors acaba la vostra visita, poden sortir per aquella porta d'allà, amb l'aturada obligatòria a la tenda de Souvenirs, si, no us preocupeu, els serveis són a la porta de la dreta. Gràcies per la vostra visita!

5 comentaris:

  1. Què gran ets Walden... Però a mi el naixement de Venus em va encantar! Vaig passar 10 minuts davant del quadre sense ni tan sols empanar-me que el temps corria! I sempre havia pensat que això era impossible.

    Per cert, m'ha encantat el segon paràgraf!


    Best wishes and kisses,
    Al

    ResponElimina
  2. Tens raó, a vegades t'hi pots quedar enganxat, però no se si és per la mateixa bellesa pel quadro o per una espècie de diàleg amb aquest. Saps? Un intent per reconstruïr el que aquell quadro era des d'una mirada contagiada d'un temps futur com la nostra. Una manera d'intentar explicar-se a un mateix perquè allò é sbell.

    Però crec que el resultat es més una bellesa pròpia i artificial que una bellesa original.

    No se eh, és perfectament discutible. Però crec que la nostra mirada ha canviat molt i que aquell quadro va ser pintat per una ment d'una altra època per uns espectadors d'una altra època, que potser mai podrem entendre des d'aquí. A no ser que ens hi dediquem amb cos i ànima a l'estudi de l'art i la història, suposo.

    Però això és el cas d'un 0,5% dels visitants dels museus amb peces famoses.

    ResponElimina
  3. jaja

    cuesta admitirlo pero es algo así como lo que decía Monterde de la gente que hace cola y cola para ver a la Gioconda...

    Referido a la atracción del cuadro... No lo sé, nosé porque me quedé ahí pegado. Y estoy contigo en que mis razones para ello sean completamente diferentes a las de un visitante de la época... nah?

    Salut! Best wishes and kisses,
    Al

    ResponElimina
  4. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  5. Jjeje, merci per la resposta. De fet jo opino que si existeix una bellesa objectiva en tant que allò objectiu exiteix, xq d'alguna forma formem part d'un ent comú. Digali cultura, digali espècie, digali com vulguis.

    De totes formes, encara que l'obra a l'època no fos valorada, el que bàsicament ha canviat la nostra mirada és el descobriment de la fotografía, el reconeixement de la història, allò empíric que ens ha fet reflexionar a tots com un tsunami que es va començar a fer gran a finals del segle XIX i que ara ha pervertit del tot la nostra mirada amb les noves tecnologies que han canviat moltes concepcions.

    ResponElimina