dilluns, 11 de gener de 2010

Solilombra II: Aproximació i rebelió a la Felicitat

1 1 f. [LC] [FS] Estat de l’ànim plenament satisfet. Gaudir d’una felicitat constant.
1 2 [LC] [FS] felicitat eterna Beatitud 2 1 .
2 f. [LC] Sort feliç, esdeveniment feliç. Poder tornar a veure el seu fill: quina felicitat! Viatjar amb felicitat. Desitjar a algú tota mena de felicitats.


Quedem-nos amb la primera. "Plenament satisfet". D'acord, després, ens queixarem que l'ésser humà no és feliç. Com voleu que ho sigui si per definició ja som tan exigents? No hi ha cap ment sense forats, I si bé és cert que ens hi podem arribar a sentir, això és només perquè el punt d'atenció mental ha aconseguit esquivar la d'orificis negatius que arribem a tenir.

És a dir, la felicitat es podria entendre com a estat de ceguesa mental favorable.


I ara la pregunta del millón, Tu ets feliç?

ETS? ara resulta que la felicitat no només és un estat, sinó que ha de formar part de tu, ha de formar part de la teva configuració permanent. I és així com la humanitat es retorça encallant-se al laberint linguístic amb el que cada dia perdem la partida.

Tornem a l'edat de pedra, abans i tot. Està clar que el concepte felicitat ningú l'havia plantejat, ningú era capaç de pensar-lo, per tant, no existia.

L'home l'ha inventat com els demés conceptes abstractes. L'ha inventat perquè l'home sempre ha tingut tendència a crear ents extraterrenals: Déu, la Justícia, l'amor, la felicitat... tot son ents que en un principi son comuns per tots, però que en realitat són una experiència única en cada ésser.

Suposo que l'home els ha creat comuns perquè necessita sentir-se recolzat, necessita saber que allò que fa ja ho ha fet algú i aquest algú segueix viu per tant ell també sobreviurà.

I això ens ha arribat fins avui, quan, el dia que et pregunten, "Tu ets feliç?" Busques dins teu aquesta plenitud que ve de sèrie per definició i trobes, com tothom, algun que altre forat i et veus condemnat a dir: "No..."

Automàticament passes a formar part d'aquella gent que se sotmet al discurs de la història i s'omple de fantasmes. Automàticament ja saps el que vol dir la resposta, ja saps que hi ha gent que ha dit "Si", ja saps que alguna cosa falla, i a ells no.


Potser tot allò que falla és la incapacitat per rebelarte al llenguatge. Saber que el llenguatge és, en realitat, tan humà com tu, o més. Saber que si hi treus la vista d'aquest foradot el mapa pot ser d'allò més diferent. Així que toca posar la ment en blanc i preguntar-se fins on arribi la nostra imaginació.

Suposo que tot és com, el que jo en deia de petit, formatge de ratolí.

4 comentaris:

  1. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  3. Agraeixo l'esforç per intentar expressar-se de la gent ^^.

    De totes formes del que parlava el text era justament de no preocupar-se pel terme "Felicitat" ja que al meu parer és una falàcia (podríem dir-la "Falacitat") teixida al llarg de la història.

    Per tant, és cert, dic que no sóc feliç segons la definició de felicitat, però que tampoc m'interessa ser-ho, perquè s'ha d'aprendre a moure's en uns barems que no siguin els del llenguatge. Xq el llenguatge no és la veritat absoluta, a això em referia a que el llenguatge es més humà que nosaltres.


    I no, el concepte de felicitat no existia abans de la ment humana, justament perquè només existeix dins la ment humana.

    Aquesta era la reflexió! ^^ Merci per comentar. Però aquest blog no tracta d'animar-me Carla, això si un cas si estic molt fet caldo ja ho parlarem pel msn, això tracta de compartir opinions(que també ho has fet eh!) i és el que més m'agrada llegir(i a tothom que llegeixi el blog també)


    Vull deixar clar que això no és un blog-teràpia, és un blog-aprenentatge!


    Salut!

    ResponElimina
  4. havia oblidat lo gran que eres, tio.. :)

    destaco precisament la frase que ha destacat el pet d'aquí sobre: “Potser tot allò que falla és la incapacitat per rebelarte al llenguatge.” i aquesta, també: "I és així com la humanitat es retorça encallant-se al laberint linguístic amb el que cada dia perdem la partida."

    Diguem-ne que tu n'has après una mica, o una mica molt, a anar contra les normes lingüístiques establertes.

    Sempre ens falla algo, però sempre hi som. I si creiem en nosaltres mateixos, si mirant-nos al mirall podem somriure, crec que podem afirmar que som feliços.

    Tan simple.

    T'he dit, ja, que tinc ganes de veure't?

    ResponElimina