dissabte, 22 d’octubre de 2016

Ombra d'ombres.

Aqui estic, no se després de quants anys, no se provant el què, davant l'horror d'un full en blanc, i a més digital, en un blog que ja ningú llegeix. Cridant completament al buit des d'una ment completament buida. No se on ha anat tot, per quina borda ha caigut, no se si algun dia tornarà.

No se qui m'ha taponat el cervell, seccionat la creativitat, les ganes de fer alguna cosa, no queda res.

No queda res.

Hauré de provar una nova sortida.

dimecres, 11 de maig de 2016

L'home estàtua.


Qui ha posat urpes a les ombres
i els ha posat noms
d'aquells que taquen
i no se'n van fàcilment.

Qui ha agafat la memòria
i l'ha posada cap per avall
perquè els records caiguin
i s'assequin al sòl.

Qui m'ha demanat a mi trepitjar-los
-sense voler, us ho juro-
i estirar-los
com un
xiclet
a
la
vamba.

Al llindar de l'estrip m'aturo;
l'ombra aferrada a mi
s'encongeix i curulla
les juntes de les rajoles.

Immòbil, espero el miracle;
home estàtua.

Els dies passen
i se'm defequen a sobre.
Fa temps que el xiclet
és estalagmita
d'una cova
a l'aire lliure.

L'ombra se n'afarta i s'aixeca;
aprofito per aferrar-m'hi
i -sense voler, us ho juro-
n'estripo tots els records.

L'ombra els trepitja i s'atura;
Jo m'encongeixo i curullo
les juntes de les rajoles.

dilluns, 28 de març de 2016

La Capsa

Des de la falta us escric,
des d'on els dies van encaixant-se
a la capsa dels records.

Hi ha tan poc espai
que s'enduen tot l'oxigen
i s'inventen contorsions per entrar.
-Processó cubista
cap a la dama de ferro.-

Potser va començar amb un mal gest,
un esquinç a mig somriure,
el mal hàbit de recordar-te,
el pes de tota la memòria
luxant la meva columna
d'espines
una
a
una,
clavant-se-les
a l'estómac
i
precipitant
l'hemorràgia-rutina,
deixant només
el buit-oblit.
La dalla que escapça la poesia i escampa l'abstracta experiència de l'amor...

Des de la falta us escric,
des d'on els dies rellisquen
sobre el sòl moll d'estones.
-Toll on he perdut l'oxigen.-
I es fan blaus i es queixen
i els cauen les llàgrimes
en una maniobra per diluir
tots els records, la memòria.

La freqüència distòpica
encavalca les hores
i en fa una trena amb alumini.
No suporto el regust metàl·lic
de les busques
ni de la teva mirada androide.

Potser va començar amb el gest precís,
potser aquesta torticoli és necessària
per entendre que la capsa
fa temps que és tancada
i tots els dies són fora,
on no hi ha sortides ni entrades.