dissabte, 22 d’octubre de 2016

Ombra d'ombres.

Aqui estic, no se després de quants anys, no se provant el què, davant l'horror d'un full en blanc, i a més digital, en un blog que ja ningú llegeix. Cridant completament al buit des d'una ment completament buida. No se on ha anat tot, per quina borda ha caigut, no se si algun dia tornarà.

No se qui m'ha taponat el cervell, seccionat la creativitat, les ganes de fer alguna cosa, no queda res.

No queda res.

Hauré de provar una nova sortida.

dimecres, 11 de maig de 2016

L'home estàtua.


Qui ha posat urpes a les ombres
i els ha posat noms
d'aquells que taquen
i no se'n van fàcilment.

Qui ha agafat la memòria
i l'ha posada cap per avall
perquè els records caiguin
i s'assequin al sòl.

Qui m'ha demanat a mi trepitjar-los
-sense voler, us ho juro-
i estirar-los
com un
xiclet
a
la
vamba.

Al llindar de l'estrip m'aturo;
l'ombra aferrada a mi
s'encongeix i curulla
les juntes de les rajoles.

Immòbil, espero el miracle;
home estàtua.

Els dies passen
i se'm defequen a sobre.
Fa temps que el xiclet
és estalagmita
d'una cova
a l'aire lliure.

L'ombra se n'afarta i s'aixeca;
aprofito per aferrar-m'hi
i -sense voler, us ho juro-
n'estripo tots els records.

L'ombra els trepitja i s'atura;
Jo m'encongeixo i curullo
les juntes de les rajoles.

dilluns, 28 de març de 2016

La Capsa

Des de la falta us escric,
des d'on els dies van encaixant-se
a la capsa dels records.

Hi ha tan poc espai
que s'enduen tot l'oxigen
i s'inventen contorsions per entrar.
-Processó cubista
cap a la dama de ferro.-

Potser va començar amb un mal gest,
un esquinç a mig somriure,
el mal hàbit de recordar-te,
el pes de tota la memòria
luxant la meva columna
d'espines
una
a
una,
clavant-se-les
a l'estómac
i
precipitant
l'hemorràgia-rutina,
deixant només
el buit-oblit.
La dalla que escapça la poesia i escampa l'abstracta experiència de l'amor...

Des de la falta us escric,
des d'on els dies rellisquen
sobre el sòl moll d'estones.
-Toll on he perdut l'oxigen.-
I es fan blaus i es queixen
i els cauen les llàgrimes
en una maniobra per diluir
tots els records, la memòria.

La freqüència distòpica
encavalca les hores
i en fa una trena amb alumini.
No suporto el regust metàl·lic
de les busques
ni de la teva mirada androide.

Potser va començar amb el gest precís,
potser aquesta torticoli és necessària
per entendre que la capsa
fa temps que és tancada
i tots els dies són fora,
on no hi ha sortides ni entrades.

dilluns, 15 de desembre de 2014

Ombres

El temps s'esgota, igual que les persones quan abusen les unes de les altres. El temps s'escola entre les ombres, i fa que siguin pesades, i la gent no ho sap, però caminen més lents perque l'arrosseguen, és gairebé imperceptible però el temps té la seva propia llei de la gravetat, és una variable que ningú va tenir en compte a l'hora de calcular la força amb la que som literalment aixafats contra el terra.

Així, el temps ens aixafa cada cop més i el sobrepès ombrívol ens alenteix els gestos i les paraules. I ja pràcticament no recordem com era això d'aventurar-se, d'atrevir-se, de llençar-se, de mirar-se als ulls i plorar de tendresa.


Ja no recordo el que era allò de escriure sense complexes, allò de no necessitar res ni ningú, allò de saber què cony és el que passa al meu cap, o, almenys, d'intuir-ho.


Em tiba l'ombra.

diumenge, 30 de novembre de 2014

Crisàlide

Clos a la crisàlide
de la cristal·lina distància,
esdevens un miratge
intrús.

La teva imatge s’atansa
i la beso, com quan eres tu.
Des de dins la carcassa
el bes és fred
com el cristall.
El bes és un silenci.

Els llavis s’enganxen
a la gèlida superfície
d’amor-simulacre
que anem omplint
de vapor-ostatge,
súplica condensada.

Ara ja no sóc capaç de distingir-te.
El vidre és ple de llàgrimes
i tu ets una figura abstracta
mussitant-me el nostre epíleg,
estavellant-lo contra la cuirassa
que es col·lapsa davant nostre.

Detona la crisàlide i esdevé
gegantí calidoscopi.
Em sembla sentir-te
dues mil vegades,
-T’estimo, Gerard,
nosaltres serem per sempre.-
abans que les teves promeses
de vidre
se m’enfonsin als ulls,
em seccionin les orelles,
em tallin la pell
i desfigurin
tots els records.

dissabte, 8 de novembre de 2014

He perdut les claus

No sé on he deixat les claus.
Les paraules dels poetes
són una acrobàcia inabastable.
Escric en vers per enganyar-me.
M'ha fallat l'amor contorsionista,
un mal gest que em condemna
a la teranyina 
de l'ahir.

Se m'ha encallat el peu
a l'espai que hi ha entre els dies
i no arribo a tocar-te.
Ets tan a prop que extrapolar el gest
esdevé insult i escopinada
i així tants i tants dies,
que la saliva comença a arribar-me al coll.
-És aquesta la darrera dalla?-.

No sé on he deixat les claus
i la teva mirada de llautó
em provoca i em perboca
l'aliatge de records.
-Mòmies que amassem
a la cambra pútida
que son les nits.-

Se m'ha encallat el peu
a l'espai que hi ha entre els dies.
L'estranya substància
em manté immòbil
i a tot arreu hi ets tu.

Recordo quan vam decidir soldar-nos
amb flames i promeses.

Ara romanc inalterable
mentre observo com se'm desprèn de la pell
i la memòria,
la grotesca criatura
del que junts vam cancel·lar
i que ara se l'emporta
la teva eterna convulsió.-

dissabte, 24 de desembre de 2011

5 – 5 - 2011

Pare, no hi ha paraules,
ni suport, que tolerin
aquest etern epíleg.
Un silenci impacta
i crema la pell
dels records.
Cou la carn viva,
el desordre,
i l’esquitx d’engúnies
sobre el teu cos
vençut.

Aquí cloem tantes coses
que tot es fa minúscul
i estrany.
Un munt d’utopies
es mosseguen la cua
a la porta de l’hospital.

-I la vida té els nassos de seguir-

Avui ja és Nadal
i la metàstasi de solitud
buida el ventre
de tots els regals.










Bon Nadal.