Solilombra II: Aproximació i rebelió a la Felicitat

1 1 f. [LC] [FS] Estat de l’ànim plenament satisfet. Gaudir d’una felicitat constant.
1 2 [LC] [FS] felicitat eterna Beatitud 2 1 .
2 f. [LC] Sort feliç, esdeveniment feliç. Poder tornar a veure el seu fill: quina felicitat! Viatjar amb felicitat. Desitjar a algú tota mena de felicitats.


Quedem-nos amb la primera. "Plenament satisfet". D'acord, després, ens queixarem que l'ésser humà no és feliç. Com voleu que ho sigui si per definició ja som tan exigents? No hi ha cap ment sense forats, I si bé és cert que ens hi podem arribar a sentir, això és només perquè el punt d'atenció mental ha aconseguit esquivar la d'orificis negatius que arribem a tenir.

És a dir, la felicitat es podria entendre com a estat de ceguesa mental favorable.


I ara la pregunta del millón, Tu ets feliç?

ETS? ara resulta que la felicitat no només és un estat, sinó que ha de formar part de tu, ha de formar part de la teva configuració permanent. I és així com la humanitat es retorça encallant-se al laberint linguístic amb el que cada dia perdem la partida.

Tornem a l'edat de pedra, abans i tot. Està clar que el concepte felicitat ningú l'havia plantejat, ningú era capaç de pensar-lo, per tant, no existia.

L'home l'ha inventat com els demés conceptes abstractes. L'ha inventat perquè l'home sempre ha tingut tendència a crear ents extraterrenals: Déu, la Justícia, l'amor, la felicitat... tot son ents que en un principi son comuns per tots, però que en realitat són una experiència única en cada ésser.

Suposo que l'home els ha creat comuns perquè necessita sentir-se recolzat, necessita saber que allò que fa ja ho ha fet algú i aquest algú segueix viu per tant ell també sobreviurà.

I això ens ha arribat fins avui, quan, el dia que et pregunten, "Tu ets feliç?" Busques dins teu aquesta plenitud que ve de sèrie per definició i trobes, com tothom, algun que altre forat i et veus condemnat a dir: "No..."

Automàticament passes a formar part d'aquella gent que se sotmet al discurs de la història i s'omple de fantasmes. Automàticament ja saps el que vol dir la resposta, ja saps que hi ha gent que ha dit "Si", ja saps que alguna cosa falla, i a ells no.


Potser tot allò que falla és la incapacitat per rebelarte al llenguatge. Saber que el llenguatge és, en realitat, tan humà com tu, o més. Saber que si hi treus la vista d'aquest foradot el mapa pot ser d'allò més diferent. Així que toca posar la ment en blanc i preguntar-se fins on arribi la nostra imaginació.

Suposo que tot és com, el que jo en deia de petit, formatge de ratolí.