dilluns, 18 de gener del 2010

La vida és un segon: Second Life

Carpe Diem, my friend. Així que ves a internet i viu la vida que no pots viure a la realitat. Oh si, trenca amb totes les barreres, no hi ha timidesa que valgui al món de les lletres personificades.

Vull dir, ara em veieu? Així com, quan parles amb algú, veus aquella persona, sents la veu d'aquella persona. Què tenen de mi aquestes paraules? Direu, oh si, cadascú te un estil d'escriptura... Bé, no vull parlar d'estils, vull parlar d'expressar. Us n'adoneu, és increible! Això no te res de mi, ni el meu aspecte, ni tan sols el meu so, ni la meva lletra, potser només em podeu intuïr pels meus tics al escriure, o potser només m'intuïu perque esteu al meu blog.

I en un món on no cal tenir por d'un mateix, d'una veu, d'una lletra, qui cony vol inhibir-se? És més, aqui no compta ni el temps, això que escric ho puc haver escrit en 5 minuts o en 5 hores i mai ho sabríeu. I la velocitat mental no és la mateixa, per suposat. Així docns, no és extrany que la gent s'animi per internet. No és extrany que molta gent es senti més segura per internet.

I què cony, més insegura a la realitat.

Mai us heu imaginat una vida on els videojocs ho fossin tot? Mai hi sortíssim, xq tothom hi tindria por de sortir. Bé, això és Màtrix.


De totes formes tampoc vull parlar d'això.


Una altre teoria que sempre em ronda pel cap és aquesta creixent aversió al món real que neix als joves i cada cop més amb internet i els videojocs. I és normal, cony, un es sent bé quan veu que és algú. i internet es el primer lloc on un esdevé algú, perquè tot es redueix a petites coses, la infinita combinació de factors que impera sobre totes les coses és reductible a un codi binari. Si o no, la dicotomía digital.

Què passarà quan el nombre de nens que no vulguin sortir de casa, que els hi costi estudiar, sigui més elevat? Sembla que les escoles es comencen a posar al dia, ordinadors per alumne, pissàrres digitals... Tot, cada cop fa més olor a oficina i menys a pura vida. I no es que la oficina fagi olor a pura mort, fa olor a pura indiferència, que és encara pitjor.

Pensem en el cas dels Hikikomoris... Què serà de les empreses, de la ciència i de la tecnología, del govern? quan no quedin persones disposades a fer res?

La vida passa volant i el motor de l'ordinador la contamina.

M'agradaria saber què té de vida total aquesta vida reduïda, m'agradaria determinar també, què és el que ens perdem, estant aqui, enlloc.


I jo em pregunto... hi ha tornada?

6 comentaris:

  1. Clar que hi ha tornada... només has d'obrir la porta, i marxar. El primer pas sol ser el més complicat... però quan la vida total cau amb tota la seva força sobre teu... no pots evitar-ho.

    ResponElimina
  2. Potser serà molt més difícil per a aquells que no han pogut viure l'abans de l'immersió a la vida virtual que la humanintat ha presenciat, però al cap i a la fi som això, humanitat, i no podem escapar d'ella. Tampoc penso que ho haguem de fer. "El motor de l'ordinador" contamina en cert sentit les vides, l'ordinador és la màquina, i nosaltres encara tenim el poder de decisió per sobre d'ella. Aprofitem-ho.

    ResponElimina
  3. Encara, petit dromedari, encara! Deixant de banda teories post-apocalíptiques... Neopoeta, jo, per sort, he pogut tastar la vida total, però ja hi ha gent a japó que no en pot sortir, son els Hikikomoris: (http://ca.wikipedia.org/wiki/hikikomori)

    Ells són els més contaminats per tota l'era informàtica, no et diré que tots acabarem així, però això comença a olorar malament.

    ResponElimina
  4. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  5. Jo no he dit que no es pogui expressar, dic que el procés d'expressió queda simplificat amb lo que es més fàcil expressar-se. Això, clar, te validesa quan un esta dins la, diguemli, vida-màquina, pero quan un es troba davant la vida-total descobreix que les coses son més difícils del que es pensa (potser valtrus no ho heu experimentat, suposo k sha de ser un ultraviciat k no surt d casa). De totes formes, conec molt gent que per internet és d'una manera i després a fora li costa i moltissim. Serà que estic acostumat als patatabraveros que son gent amb problemes socials seriosos XD.


    Per cert, a veure si podeu mirar ara La Sexta, i el reality aquest "Generación Nini". No es que parli del problema que dic jo, pero em sembla(pel que he vist a lanunci) que parla de lo comodones que son els joves amb la vida solucionada. Imagina't, si ets feliç estant la vida a internet, xq acabar amb això? xq sortir? Esta clar que hi ha joves que no saben veure que la seva vida penja d'un llaç amb els pares, i tenen la il.lusió que aquest mai es trencarà.

    (Jo mateix he tingut aquestes idees al cap i m'han afectat profundament.)

    En fi, es un tema que em preocupa, com veieu XD

    ResponElimina
  6. Bueno, primerament cal dir que em sento dependent de certes màquines. La tele per dinar, l'ordinador si no tinc res més interessant a fer... Però cap sensació que tingui tancat a soles és comparable amb una rodejat de gent amb la que em senti còmode...

    Sobre si hi ha tornada... bueno, en el meu cas m'atreveixo a dir que sí ja que qualsevol xorrada que em digui un amic em farà sortir de casa a veure'l i compartir una birra, una partida de cartes...


    Salut! Best wishes and kisses,
    Al

    ResponElimina