diumenge, 29 de maig de 2011

Manifest del mal camí

Les coses surten d'alguna manera, millor o pitjor, les coses acaben sortint. Vull demanar perdó al món perquè l'he abandonat. Ja no sóc capaç de discernir l'ordre de prioritats. El món s'ha tornat boig, la gent es manifesta, es revolta, es fa escoltar i a mi em sembla que m'han fotut una bona dosi de morfina. No noto el mal dels polítics, accepto la vida com és, sóc massa conformista potser si que accepto que la classe política és corrupte i fan el que els hi dona la real gana. Però sempre he tingut un pensament interior de que la humanitat sencera és així. Tota la història ha estat així, la gent sempre s'ha agafat al poder. Inclús la gent que ha arribat a derrocar-lo, a clamar a favor de la llibertat, ha acabat per lleparli els peus a la deesa fortuna per deixar-li tenir el que té. No és un problema dels polítics, el problema és de l'ésser humà i el primitiu instint de supervivència i sobrevivència que tenim als gens.


Però no se, en el fons m'alegro que tot això estigui passant, potser canvia algo, no se.

La veritat es que no tinc massa espai per pensar en res, em sep greu no estar allà perque se que si el meu cap estigués en condicions probablement hi estaria. però la cuestió nois, es que estic malament del cap, dissonàncies cognitives varies. El que sento? Que m'importa una merda el que li passi al mon, jo ja tinc la vida solucionada. El que penso? Que sóc un idiota més dels que fan que tot això vagi malament i que els diners no son per sempre, potser tinc els estudis pagats però més enllà he de ser jo el que comenci a pagar-me la vida.

Però no tinc la clarividència mental per adonar-me del que m'estic jugant, i el que s'està jugant tothom.

D'altre banda, sempre m'he sentit com un desgraciat per haver tingut la vida solucionada i m'he fet fàstic, i per partida doble. 1-per haver tingut la vida solucionada cosa que hauria de passar o a tothom o a ningú. 2-per haver tingut la vida solucionada i a sobre sentir-me malament per aquest fet tot aquest temps, cosa que fa que no hagi servit de tant, tenir-la. La cuestió es que em sento immadur, poc forjat com a persona, incapaç de valorar les coses, perque és impossible, no les pots valorar quan no t'han costat esforç.

Dins meu enclaustro un egoïsme que moltes vegades he de controlar i que confón les emocions i els pensaments.


I en aquests moments els estudis em demanden una passió que jo no puc oferir, perquè no tinc passió per res, perquè les meves emocions han anat tirant la tovallola al mateix temps que ho feia la meva innocencia. Perquè el que hi ha al món no m'emociona.

I ara ha mort el meu pare i no sóc capaç d'entendre el que això significa, d'alguna manera se que he de recuperar tot allò que he perdut. L'estima per la meva mare i el meu germà, per la familia, la sinceritat als ulls, emocionar-me amb els gestos. Però aquest cop sense ser un nen que creu en els contes. Sino sent un adult que hi creu.


Però fins ara, nois, he estat incapaç, l'apatia que sento se'm menja, i només sóc capaç de pensar en la feina que tinc per aquests exàmens que es presenten més complicats que mai, perquè no em sento gaire preparat per afrontar-los.


Però això és el de menys.


Trobo a faltar la vida, i a tots aquells que la formàveu.

2 comentaris:

  1. Per aquí se't troba a faltar, també..

    L'altre dia em vaig fotre a recordar i a recordar i a recordar i vaig acabar bramant al tren. No podem tornar enrere, deies. No podem...

    En fi, senyor Gerard...

    Sempre sempre sempre seràs a sobre de tot. I ho saps.

    Una abraçada grossa que et torni a fer pensar en totes les que t'he fet :)

    ResponElimina
  2. Bramant al tren? Ai deu meu pistu.


    Tornarem endavant, doncs.

    ResponElimina