dissabte, 12 de març de 2011

Rise Against o la decadència banditzada


Avui he escoltat el nou cd de Rise Against. I és trist, perquè no tenia l'excitació que tenia quan, per exemple, vaig escoltar per primer cop el Sufferer & The Witness. Com les bandes poden decaure tant? Rise Against era un grup amb una projecció increible. El primer àlbum era un grn album punk-hardcore amb temazos, pel segon album, el Revolutions Per Minute es van superar x10000 i van fer el que per mi és el millor album de hardcore que mai he escoltat, cada cançó és un temazo, el 3r Album, Siren Song of Counter Culture, van canviar l'estil però tot i així seguia sent un album ple d'originalitat i moments èpics(cosa que no sol passar als albums de punk-hardcore) Amb aquesta escena vaig conèixer jo als Rise Against ara fa uns 7 anys. Vaig esperar molt de temps a que treiessin el seguent album, el Sufferer i, no diré que ha sigut la decepció musical de la meva vida(no mentre existeixi el nou album de Pure Reason Revolution) però em vaig quedar al.lucinat, hi havia molt pocs temazos! només 3 o 4, és a dir, el que vindria a ser un album normal i corrent, si no fos pels 3 albums antecessors, no li hauria fet massa cas a aquesta banda, pero sembla ser que aquest album ha agradat a molta gent, de fet, els fans de Rise Against van començar a sortir de sota les pedres(abans no els coneixia ni cristo aqui). Lo del seguent album ja va ser demoledor, horrible, tenia bons temes pero cap temazo, i havien perdut el més important: La força, era un album anèmic, que es sostenia sobre les linies vocals i els estribillos de backstreet boy.

És per això que no tenia gaires esperances en el nou album "Endgame". Per l'únic qu ha servit, és per confirmar que aquesta gent té una falta de sucre importnant. És un album avorrit com el seu precedessor, replet de mid-tempos, aquest cop no hi ha ni la bona balada de turno. La veritat es que el disc comença amb un temazo que dona falses il.lusions. "Architects" és un molt bon tema, pero ja esta, és tota la pólvora de la que disposaven i la gasten al primer tema. Hi ha altres temes que aguanten l'album d'alguna manera, son temes amb els que pots profunditzar i trobar bons moments "Help is on The Way", "Survivor Guilt", "Broken Mirrors", "A Gentlemen's Cup" i "This is Letting Go" Aquest últim fins i tot el podríem acostar a la categoria de temazo.

Tot i així, l'album cau, ple de cançons de relleno que manquen força i originalitat(que son les 2 armes principals de Rise Against) Cançons que semblen una mofa d'ells mateixos com "Wait for Me", "Make it Stop", "Satellite", "Endgame" AVORRIMENT, en majuscules


Puntuació de l'album: 5/10

2 comentaris:

  1. La veritat es que a mi no m'ha decepcionat gens.

    Si que es veritat que no hi ha una canço que em faci vibrar tant com... no sé, "Heaven Knows", pero no puc dir que el disc em desagradi. Per a mi, personalment, el millor disc va ser The Sufferer and the Witness, i si, van canviar d'estil, pero a mi em sembla que vist per sobre va ser un canvi cap a millor.

    De Endgame puc dir que es un disc que puc escoltar sencer sense passar cap canço i no avorrirme. No hi han masses altres discos dels que pugui dir el mateix i per a mi això es el que conta. Prefereixo 50 minuts bons que 4 molt bons i 45 de "pxepxe".

    Clar que si no t'agrada el canvi que han anat fent en la seva música -i que ara confirmen amb el nou cd-, entenc que cada cop t'agradin menys. Pero de la mateixa manera ara li agradaran més a altres persones...

    Mai plou a gust de tots :(

    ResponElimina
  2. Certament, mai plou al gust de tots. Naturalment la crítica és subjectiva. Pel meu gust, han deixat de ser un grup únic i especial per passar a ser un grup bo, però de gènere, per utilitzar un símil cinematogràfic. I les pelis de gènere poden ser bones, però sempre seràn més impersonals que les d'autor.

    ResponElimina