diumenge, 30 de novembre de 2014

Crisàlide

Clos a la crisàlide
de la cristal·lina distància,
esdevens un miratge
intrús.

La teva imatge s’atansa
i la beso, com quan eres tu.
Des de dins la carcassa
el bes és fred
com el cristall.
El bes és un silenci.

Els llavis s’enganxen
a la gèlida superfície
d’amor-simulacre
que anem omplint
de vapor-ostatge,
súplica condensada.

Ara ja no sóc capaç de distingir-te.
El vidre és ple de llàgrimes
i tu ets una figura abstracta
mussitant-me el nostre epíleg,
estavellant-lo contra la cuirassa
que es col·lapsa davant nostre.

Detona la crisàlide i esdevé
gegantí calidoscopi.
Em sembla sentir-te
dues mil vegades,
-T’estimo, Gerard,
nosaltres serem per sempre.-
abans que les teves promeses
de vidre
se m’enfonsin als ulls,
em seccionin les orelles,
em tallin la pell
i desfigurin
tots els records.

dissabte, 8 de novembre de 2014

He perdut les claus

No sé on he deixat les claus.
Les paraules dels poetes
són una acrobàcia inabastable.
Escric en vers per enganyar-me.
M'ha fallat l'amor contorsionista,
un mal gest que em condemna
a la teranyina 
de l'ahir.

Se m'ha encallat el peu
a l'espai que hi ha entre els dies
i no arribo a tocar-te.
Ets tan a prop que extrapolar el gest
esdevé insult i escopinada
i així tants i tants dies,
que la saliva comença a arribar-me al coll.
-És aquesta la darrera dalla?-.

No sé on he deixat les claus
i la teva mirada de llautó
em provoca i em perboca
l'aliatge de records.
-Mòmies que amassem
a la cambra pútida
que son les nits.-

Se m'ha encallat el peu
a l'espai que hi ha entre els dies.
L'estranya substància
em manté immòbil
i a tot arreu hi ets tu.

Recordo quan vam decidir soldar-nos
amb flames i promeses.

Ara romanc inalterable
mentre observo com se'm desprèn de la pell
i la memòria,
la grotesca criatura
del que junts vam cancel·lar
i que ara se l'emporta
la teva eterna convulsió.-