dissabte, 12 de març del 2011

Rise Against o la decadència banditzada


Avui he escoltat el nou cd de Rise Against. I és trist, perquè no tenia l'excitació que tenia quan, per exemple, vaig escoltar per primer cop el Sufferer & The Witness. Com les bandes poden decaure tant? Rise Against era un grup amb una projecció increible. El primer àlbum era un grn album punk-hardcore amb temazos, pel segon album, el Revolutions Per Minute es van superar x10000 i van fer el que per mi és el millor album de hardcore que mai he escoltat, cada cançó és un temazo, el 3r Album, Siren Song of Counter Culture, van canviar l'estil però tot i així seguia sent un album ple d'originalitat i moments èpics(cosa que no sol passar als albums de punk-hardcore) Amb aquesta escena vaig conèixer jo als Rise Against ara fa uns 7 anys. Vaig esperar molt de temps a que treiessin el seguent album, el Sufferer i, no diré que ha sigut la decepció musical de la meva vida(no mentre existeixi el nou album de Pure Reason Revolution) però em vaig quedar al.lucinat, hi havia molt pocs temazos! només 3 o 4, és a dir, el que vindria a ser un album normal i corrent, si no fos pels 3 albums antecessors, no li hauria fet massa cas a aquesta banda, pero sembla ser que aquest album ha agradat a molta gent, de fet, els fans de Rise Against van començar a sortir de sota les pedres(abans no els coneixia ni cristo aqui). Lo del seguent album ja va ser demoledor, horrible, tenia bons temes pero cap temazo, i havien perdut el més important: La força, era un album anèmic, que es sostenia sobre les linies vocals i els estribillos de backstreet boy.

És per això que no tenia gaires esperances en el nou album "Endgame". Per l'únic qu ha servit, és per confirmar que aquesta gent té una falta de sucre importnant. És un album avorrit com el seu precedessor, replet de mid-tempos, aquest cop no hi ha ni la bona balada de turno. La veritat es que el disc comença amb un temazo que dona falses il.lusions. "Architects" és un molt bon tema, pero ja esta, és tota la pólvora de la que disposaven i la gasten al primer tema. Hi ha altres temes que aguanten l'album d'alguna manera, son temes amb els que pots profunditzar i trobar bons moments "Help is on The Way", "Survivor Guilt", "Broken Mirrors", "A Gentlemen's Cup" i "This is Letting Go" Aquest últim fins i tot el podríem acostar a la categoria de temazo.

Tot i així, l'album cau, ple de cançons de relleno que manquen força i originalitat(que son les 2 armes principals de Rise Against) Cançons que semblen una mofa d'ells mateixos com "Wait for Me", "Make it Stop", "Satellite", "Endgame" AVORRIMENT, en majuscules


Puntuació de l'album: 5/10

dijous, 23 de setembre del 2010

Apendicitis Ad Infinitum


Tot és producte d'una mala distribució del temps, tinc pèrdues, diguem que en comptes de gastar el temps en posar el meu cap a puesto, deixar de ser un merdes, vaig posant el temps a ves a saber quin apèndix que tinc i ara tinc apendicitis intelectual.

Que algú m'extirpi el sac de merda on he deixat tantes tardes i nits, no demano recuperar-ho, això és impossible, l'únic que demano és no tornarho a perdre.


Necessito ser lúcid,

llum i tot anirà bé.


Tot anirà bé.




Enèssim blog emo, això és preocupant, fins quan ha de durar la broma?




Quines ganes d'estar el pis i donar a la vida un bon cop de bisturí.


"GY!BE"

dimarts, 21 de setembre del 2010

El meu any

Toc toc, hi ha algú per aqui?

El pis poc a poc es va fent pis, que en serà de nosaltres?


inútil és plantejar-s'ho, i també inevitable.


El carnet poc a poc es va fent fonedís, que en serà de mi?


Condemnat a TMB de per vida, o el 13 d'Octubre donaré el meu primer cop de volant?


maleïts 4 fallos, només un requisit de la regla compensatòria.


Aquest, pot ser el meu any.






I Milano? La vaga és un intrús entre nosaltres i el pèndol.

dimecres, 8 de setembre del 2010

Psicopixels


Señoras y señores, hoy he ido a hacerme las pruebas psicofísicas para el carnet, aunque la verdad es que eso parecian las pruebas de a ver a cuantas personas por segundo se pueden atender.

Explico, primero, por supuesto, pagamos, entonces nos colocaban en cola. A partir de ahí formábamos parte de una cadena humana de gente que deseaba conducir o que deseaba empuñar un arma, pero que, en ambos casos, almenos, lo querian hacer legalmente, ya es algo. Dicho eso, te hacian pasar por tres salas, la primera era el oculista, ja! ahi no me pillaron, pasé demasiados años yendo al oculista y tengo vista de lince, eso si, casi me pillan mi media dislexia con la izquierda y la derecha, pero super mantener la calma y contestar.

La segunda prueba era con el médico, aunque esa no era muy difícil, simplemente tenias que responder no a todo lo que te decía, cosas del palo, te han operado alguna vez? padeces de alguna enfermedad? Te han torturado en Iraq? cosas así.

Pero la realmente divertida era la tercera prueba, aunque no la he superado del todo porque se les ha estropeado la maquinaria y han dicho, da igual, no podemos perder el tiempo hay que hacer record (yo en verdad estaba buscando donde coño se escondia el notario de los guiness). Pero bueno, no nombremos cervezas cuando hablamos del carnet, la tercera prueba ha sido la más divertida y adivinad a qué se dedicaba el especialista? Si! Psicológo, psicóloga, en mi caso, y bien guapetona, me recordó a mis años mozos en la facultad, de hecho le he contado que estudié y tal, peró despues de decirle "ahora estudio algo mucho mejor" creo que no la volveré a ver nunca más.

Dicho esto, a lo que iba: qué tenia preparado para mi esa rica psicóloga? Un videojuego. Bueno, una prueba de coordinación, oh, qué tiempos aquellos en los que hacíamos pruebas enla facultad y a cambio nos daban puntos para subir notas en el examen o dinero... Sabeis? Con todo eso de las nuevas consolas uno echa de menos los 8-bits, los píxels exagerados, pero hay un sitio donde os juro que siguen ahí, y ese es el ámbito de la psicología. No necesitan más que cuatro píxels para satisfacerse. Y ahi estaba yo, haciendo girar esos volantes, manteniendo las 2 rallas en el camino, hablando con aquella mujer y recordando, algunas de las pruebas que hice en la facultad que sinceramente no recuerdo con exactitud, muchas tenian a ver con las palabras.

En fin, si algun dia os sentís nostálgicos, no lo dudeis, acudid a vuestro psicólogo más cercano.

dimarts, 7 de setembre del 2010

Patates amb suc


Xoc! amb la realitat altre cop, com un au fènix sorgida de les cendres que hi havien espargides pel pati de la senyora Tregismunda, per posarli un nom... mundà?. El Geraret ha decidit seguir fer-se gran, després de massa temps de pausa i de pèrdua emocional i intelectual, fer via, reemprendre amb noves energies, afrontar les pors.

I és quan recorda el que va aprendre aquell dia al pàrking d'Autocaravanes de Sant Cugat, quan son pare li va treure les rodetes de la bici a un minigerni. Recorda que ell va aguantarlo durant una part del trajecte i després, com suposo que fan tots els pares, em va deixar anar i jo, pensant que encara m'aguantava vaig fer el meu primer tram amb bicicleta sense rodetes i sense pare i tot sense ni adonar-me'n (quan ho vaig fer, esclar, em vaig caure) però segurament sense això no hagués après que el que ens separa de fer una cosa la majoria de vegades no és la incapacitat de fer-ho sino la por.

Així que nois, el Gerard es vol treure el carnet de cotxe, el Gerard se'n vol anar a viure a Terrassa, el Gerard vol anar a comprar-se un portàtil(baratillo eh).

El Gerard vol rodejar les pors, trobar les escales del trampolí, i fer un triple salt mortal... bé, potser per la primera vegada simplement ens hi llençarem, no li donguéssim un atac de cor a doña Tregismunda.

dijous, 5 d’agost del 2010

Orgullo y Prepucio

De acuerdo, hay veces en que cosas como ésta son necesarias. Me refiero a tragarse el orgullo. esa plancha que se interpone entre el "yo" y la racionalidad/acumplimiento de la felicidad. Vale, he fracasado, he perdido, la chica a la que amo quiere a otro y yo no puedo hacer nada por arreglar la situación y me quedan 2 opciones, odiar a todo el mundo o empezar a entender que no siempre las cosas salen como uno quiere, que uno no es el hombre que puede hacer a esa mujer la mujer más feliz del mundo, que quizás no soy el hombre perfecto ni ella la mujer perfecta que yo tengo en mi mente, así que hay que asumir la derrota. Pasar página de cualquier manera. La cuestión es que me siento inútil no pudiendo hacer feliz a la mujer a la que quiero, y me siento como una mierda sabiendo que otro lo está haciendo por mi. Alguna sugerencia sobre donde debo meter mi cabeza para no andar en círculos hundiéndome en la misma mierda una y otra vez?

Ahora mismo estoy recién fusilado y en el suelo intento pedir perdón a alguien por tener esa obsesión en la cabeza. Joder Dios o quien seas! Moviliza tu Karma, no ves que estoy apalizando a mi orgullo en público?

Hola, estoy en el fondo del pozo, lo bueno? ya sólo puedo subir. Es una pena perder todo esto, pero yo mismo me lo he ganado así que, por favor, dadme algo en lo que pensar, porque en mi cabeza sólo hay pelotas... verdes, en fin, pensamientos indeseables.


Muere orgullo, muere.

divendres, 16 de juliol del 2010

Breve vómito sobre la libertad


La libertad, la dichosa libertad. la busca el reo, la buscan reyes, la busca cualquier hombre, porque nos han asegurado que existe. Incluso aquél que dice encontrarla, duda alguna vez. La libertad la intuímos, en la hierba, en las flores, en el ojo del animal, en el sol naciente… El hombre ha pensado durante milenios en la libertad, des del dia donde alguien se la planteó y decidió embarcarse lejos en una odisea mental por conseguirla, quizás sin darse cuenta que la libertad es para aquellos que no la quieren, que no quieren aquello que nunca podrán tener. Nos dejamos la libertad atrás hace ya mucho tiempo, y somos un Ulises deseando regresar.

Y a veces somos libres, cuando aquello intrínsicamente libre nos abraza. El viento en la cara des de la ventanilla del coche, la lluvia una noche lluviosa de primavera en la que decidimos salir y cerrar los ojos para no sentir nada más que la libertad mojada. La libertad está al principio del viaje, somos libres cuando somos animales, cuando dejamos de pensar, cuando hacemos el amor.

La libertad es sólo un estado y es solo para aquellos que la olvidan.