Què fer en cas d'explosió cerebral?

Primer de tot, que no cunda el panico, d'acord tens el cervell espargit per tota l'habitació, és probable que hagis perdut moltes de les teves funcions mentals i inclús, si la ferida és sobretot prefontal, podries tenir un síndrome de Tourette temporal fins que puguis recompondre el teu cervell, així que no et sorprenguis si comences a insultar-te a tu mateix o a trencar coses. Recorda que t'estàs dessagnant, però no et preocupis que tens temps. Comença a buscar els trossets, mira pel terra, sobre el llit, rere la pantalla de l'ordinador. Truca a una ambulància, si encara ets capaç de fer-ho, però mai oblidis que en el fons, ets feliç, moltes de les preocupacions segurament estaràn esmicolades entre la carn que hi ha pel terra, així que, mentre no arriba l'ambulància, posa't una cançó molona i balla, escriu poesia, somriu fins a rebentar-te la mandíbula, que moltes de les grans obres d'aquest món neixen sense preocupacions, fruit d'explosions cerebrals com la que acabes de tenir.

Quan et despertis és probable que no recordis el que ha passat, ja s'han preocupat de no tornar-te els records al cervell perquè puguis seguir amb la teva vida normal.
Tu i la teva obra d'art.

Quin desordre, Monty.

Sóc una Illa

I somrius ara que el temps pren la saliva de la poesía oculta sota l'arquitectura de totes les estupideses que ens fan somriure. Somrius com la punta d'iceberg, totalment vençuda per l'efígie de la ignorància criogenitzada en algun punt dels nostres intestins plens de merda i papallones.

No ho entens, i qui ho enten, que no sabem res i la felicitat és una equació insoluble que tendeix a mullar-nos les pestanyes, quan, sense saber-ho, ho sabem tot i ens abracem, i somrius, jo també.

Però l'amor és una cosa tan llunyana que sentir-lo és no ser-hi, un forat de cuc de seda que ens abraça i s'incendia en la piròmana nit perfecte i pretèrita, poc a poc.



No se on hem deixat totes aquelles coses sense les quals no vivíem. Ara no sé si ho fem, però a vegades sembla tan real que em preocupa, em preocupa haver-te perdut, em preocupa estar abraçant un cadàver somrient, el rigor mortis cruel per allò que era costum en nosaltres, somriure.


Som dos cadàvers somrients, enllaçant nits amb dies, fer-ne bola per no saber mastegar-los, som nens petits, ignorants i ignorats, aliens a totes les coses.


Sóc una illa i de tan en tan, puja la marea.