Aquesta és
la mateixa ignorància
que un nen dibuixa
a la bata, entre esbarjos,
brutícia abstracta,
saliva amarga
que mordica
el gust a maduixa
amb els dits impregnats
de tarda i llunes
dins un cove
amb el ventre
escapçat.
Això no és
un poema d’amor
perquè no el mereixes.
Dins teu maduren
pomes d’or
que nodreixes
amb excuses
i altres cossos,
altres sexes.
Aquesta és
la mateixa sang
que s’atura només
quan tanquem el món
fora de l’habitació
i som estrelles
clavant-se
estelles.
I ara plorem.
- tens alguna cosa a l’ull-
Ha caigut la piruleta
al terra.
