dimecres, 11 de maig de 2016

L'home estàtua.


Qui ha posat urpes a les ombres
i els ha posat noms
d'aquells que taquen
i no se'n van fàcilment.

Qui ha agafat la memòria
i l'ha posada cap per avall
perquè els records caiguin
i s'assequin al sòl.

Qui m'ha demanat a mi trepitjar-los
-sense voler, us ho juro-
i estirar-los
com un
xiclet
a
la
vamba.

Al llindar de l'estrip m'aturo;
l'ombra aferrada a mi
s'encongeix i curulla
les juntes de les rajoles.

Immòbil, espero el miracle;
home estàtua.

Els dies passen
i se'm defequen a sobre.
Fa temps que el xiclet
és estalagmita
d'una cova
a l'aire lliure.

L'ombra se n'afarta i s'aixeca;
aprofito per aferrar-m'hi
i -sense voler, us ho juro-
n'estripo tots els records.

L'ombra els trepitja i s'atura;
Jo m'encongeixo i curullo
les juntes de les rajoles.