diumenge, 30 de novembre de 2014

Crisàlide

Clos a la crisàlide
de la cristal·lina distància,
esdevens un miratge
intrús.

La teva imatge s’atansa
i la beso, com quan eres tu.
Des de dins la carcassa
el bes és fred
com el cristall.
El bes és un silenci.

Els llavis s’enganxen
a la gèlida superfície
d’amor-simulacre
que anem omplint
de vapor-ostatge,
súplica condensada.

Ara ja no sóc capaç de distingir-te.
El vidre és ple de llàgrimes
i tu ets una figura abstracta
mussitant-me el nostre epíleg,
estavellant-lo contra la cuirassa
que es col·lapsa davant nostre.

Detona la crisàlide i esdevé
gegantí calidoscopi.
Em sembla sentir-te
dues mil vegades,
-T’estimo, Gerard,
nosaltres serem per sempre.-
abans que les teves promeses
de vidre
se m’enfonsin als ulls,
em seccionin les orelles,
em tallin la pell
i desfigurin
tots els records.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada