Sóc una Illa

I somrius ara que el temps pren la saliva de la poesía oculta sota l'arquitectura de totes les estupideses que ens fan somriure. Somrius com la punta d'iceberg, totalment vençuda per l'efígie de la ignorància criogenitzada en algun punt dels nostres intestins plens de merda i papallones.

No ho entens, i qui ho enten, que no sabem res i la felicitat és una equació insoluble que tendeix a mullar-nos les pestanyes, quan, sense saber-ho, ho sabem tot i ens abracem, i somrius, jo també.

Però l'amor és una cosa tan llunyana que sentir-lo és no ser-hi, un forat de cuc de seda que ens abraça i s'incendia en la piròmana nit perfecte i pretèrita, poc a poc.



No se on hem deixat totes aquelles coses sense les quals no vivíem. Ara no sé si ho fem, però a vegades sembla tan real que em preocupa, em preocupa haver-te perdut, em preocupa estar abraçant un cadàver somrient, el rigor mortis cruel per allò que era costum en nosaltres, somriure.


Som dos cadàvers somrients, enllaçant nits amb dies, fer-ne bola per no saber mastegar-los, som nens petits, ignorants i ignorats, aliens a totes les coses.


Sóc una illa i de tan en tan, puja la marea.